Son múltiples els motius d'agraïment que tenc vers Joan Bibiloni. Dos, d'ells, m'agradaria senyalar avui. El primer haver-me atorgat l'honor de fer un pròleg al seu llibre sobre les gloses i els cavalls de trot. El segon el d'haver-me proporcionat la millor vetlada musical de la meva vida. Era, crec, l'any 1995, i Joan va organitzar un concert de guitarristes a la plaça de toros de Palma. En aquella nit, màgica, jo vaig descobrir uns artistes de la guitarra que em fascinaren –Larry Coryell, Tomatito, Raimundo Amador, Joel Xavier, Tito Alcedo, Jaime Stinus i al propi Joan Bibiloni. Si algun dia elvostre ànim defalleix no cerqueu la lectura de poetes –encara vos enfonsarien més–, agafau el disc que va publicar en Joan i que es deia “Palabra de Guitarra” i escoltau Lary Coryell tocant “Amapola”, Joel Xavier, “Vou dar de beber à dor”, o Tito Alcedo acompanyat del propi Joan desgranant “Suspiros de España”. Vos semblarà haver pres un Paracetamol i veureu el món de coloraines. Recobrareu immediatament el bon humor.

Amb aquest ànim d'agraïment i d'expectativa vaig assistir diumenge passat a l'espectacle titulat “Damunt la roca” on en Joan Bibiloni, com a actor únic, parlava de Manacor i tocava les seves guitarres. La funció fou realment entranyable i del tot  divertida, plena d'enginy. El músic cavallista de Can Caixeta intentava esbrinar la causa que a Manacor s'hi haguessin congriat tants d'artistes de la pintura, la musica, la literatura i fins i tot de la teologia com són, per l'esquerra, en Jaume Santandreu –el capellà collet– i per la dreta Lluís Ladaria Ferrer, el que ha estat –és encara?– Secretari de la Congregació de la Fe, un successor, idò, encara que el seu aspecte i talant sigui –cal ser justs– molt distint, del senyor Torquemada, el Gran Inquisidor. Són molts els moments divertits de l'esmentat espectacle però un dels millors és precisament quan en Joan conta la consulta que Ratzinger li feu Ladaria sobre qué putes era això del “limbo”, on en Joan –i jo– acostumàsvem a estar, segons deien els nostres professors. Quan en Ladaria va anar a parlar amb Ratzinger per contar-li el que havia esbrinat després de consultar llibrots i més llibrots –que bé que ho escenifica, en Joan!– el de Manacor no tengué més remei que confessar-li, al Papa alemany, que el “limbo”, ai! no existia. Que se'n oblidàs: el “limbo” –assegurà el jesuïta–: “pas connu”, res de res: “kaput”. Davant el desconcert i la desil·lusió de Benet XVI, Ladaria que, com a bon manacorí i com en Rafa – vamos!– Nadal no oblida mai la qüestió econòmica, el consolà dient que el concepte de “limbo” no ha estat, tanmateix, mai molt rendible a l'Església: que la fortuna l'ha feta –com ha senyalat molt bé Manuel Vicent– amb la idea de purgatori: amb les misses dedicades a accelerar, als que les deixaven pagades, la fugida d'aquell petit infern que, segons ens explicaven, era el lloc on havíem de purgar els pecats abans d’anar al cel. 

No vull fer-me llarg. Però seria injust no dir que l'extraordinari swing que en Bibiloni mostra a l'hora de polsar les cordes de la guitarra el té, també, a l'hora d'articular les paraules i de fer els mutis convenients. Perquè l'artista sap perfectament que la diferència entre els bons i els molt bons rau precisament en la sàvia administració de les pauses i els silencis. Ho sabien, també, Chopin i Shakespeare.

Em permeteu, encara, i abans d'acabar, una profecia? Vos diré que en Joan i jo algun dia emparentarem. Està escrit als estels. Ell té una espècie de filla anomenada Ava Gardner i jo una mena de fill que es diu Bim Bam Bum, que és , com jo –afirmen– un poc toixarrut , una paraula molt habitual al poble de Mossèn Alcover. Toixarrut però bon al·lot. El Tribunal de la Inquisició mallorquina de la cria Cavallar –en Bernat Parera i en Pep Ignasi Garí– ho desaconsellaran segur adduint que l'egua i el cavall són cosins, que seria una mica d'incest, una amor que les bones costums de la cria prohibeixen. Nosaltres sabem, però, que més que un incest seria el que es diu un rebordoniment. Un rebordoniment sobre el més influent dels sementals de trot, Cocktail Jet. Heusentit ploure? A vegades quan mir en Bim Bam Bum em sembla que ja pensa en n'Ava Gardner i que cantusseja allò de “J'attendrai”, vella i emotiva cançó que, segur, que Joan sap tocar tan bé o més que Django Reinhardt.