Anar com a cagalló per séquia és una de les expressions que vaig aprendre en la meva, llarga i feliç estada en el País Valencià i que vaig incorporar a la meva manera de parlar el català. L'he emprada d'allò més perquè la trob molt descriptiva per referir-me a les persones que, com jo, la vida – l'aigua– ens du per allà on li sembla i a la velocitat que ella vol sense que hi puguem posar una mica de control, ordre o predicció. En el món de les idees, dels sentiments i de l'economia jo, decididament, vaig sempre com cagalló per sèquia! Si avui us he recordat aquesta expressió d'origen valencià és perquè tenc el propòsit de parlar d'un llibre de lingüística –de socio-psico-lingüística, per ventura hauríem de dir, que s'ha publicat als Estats Units i que ha tengut molt de ressò. El llibre es titula “The Language Hoax” i l'autor, John Mcworther, planteja una qüestió que ha estat, és i serà molt discutida, i que diu que hauríem d'esbrinar si el llenguatge ens configura com a persones i com a poble. Si determina la nostra idiosincràsia, dit altrament. Una qüestió que em sembla que, per a nosaltres, els mallorquins, pot tenir un interès més enllà del purament acadèmic. John Macworther creu que no, que hi ha una gran equivalència entre tots els idiomes i que els homes, encara que tenguem llenguatges distints, tenim idees i sentiments molts semblants, que no es modifiquen gaire –insisteix– en funció de l'idioma en què són comunicats

És, la que acab d'expressar, la de John Mcworther, una teoria amb la qual no sé si estic d'acord o no. No m'atrevesc a opinar en públic: som –us ho assegur– més prudent del que a vegades sembla. El que sí puc fer és una aportació factual, de caràcter personal i experimental, a la qüestió, i aquí és on ve això del “cagalló per séquia” amb què he començat l'article. La metàfora o l'analogia té, com he dit abans, els seus orígens en el País Valencià, un país amb una gran cultura de regadiu, una gran deixa, amb tota seguretat, del poble àrab. A nosaltres, els mallorquins, que tenim la mateixa llengua que els valencians i una cultura de regadiu –també deixa àrab: sínia, caduf, assut, aljub– i que hem vist molts de cagallons de cabra, que són, com molts dels nostres cagallons polítics, els que millor suren, no ens resulta estranya la comparança esmentada, que jo trob humil, descriptiva i graciosa, i que, per aquest motiu, la vaig manllevar i incorporar al meu llenguatge que ha modelat –John Mcworther ho discutiria– la meva psicologia, el meu tarannà. I és que m'he plantejat, en concret, la pregunta de com es podria traduir de manera que fóra intel·ligible l'expressió d'anar com cagalló per séquia en un lloc, una comarca, un país o una nació de cultura més de secà. La Meseta castellana en seria –crec–, un bon exemple d'aquesta hipotètica contrada. He consultat el cas a diversos amics valencians –Antoni Leyda, Victor Navarro, Manolo Boix...– i l'opinió ha estat unànime: la traducció més adient, més adaptada a la idiosincràsia castellana és –no hi ha cap dubte, diuen– “Como puta por rastrojo”. A vosaltres que us sembla: tenim el mateix sentiment els que anam com cagalló per séquia que els que van com puta por rastrojo?