Som de nissaga pagesa. Ja sé que no cal fer-ne escarafalls. No és cap mèrit per part meva. Si hagués pogut triar – us ho dic de bon de veres- hauria triat ser, com a mínim, d'una de les set cases. Però som d'on som i vénc d'on vénc. I una part de la meva visió del món ve tenyida per la saba d'aquestes arrels. La terra, la terra com a modus vivendi, ensenya a no ser gaire eufòrics i a una certa castedat mental a l'hora de somiar amb els guanys. Ho avala un cert empirisme: sempre una variable meteorològica pot fer anar en orris una collita. L'adagi popular és ben clar: no diguis blat... I quan s'aventura una collita més o menys acceptable els pagesos sempre diran que sí, que per ventura, si no es desbarata hi haurà mig esplet...

També davant els resultats electorals de diumenge exclamaria allò de mig esplet. Hi ha motius per creure en un canvi però ja veurem on es colgarà en Gelat. Ara, permeteu-me assenyalar-ne algunes xacres. Sí, com fan els pagesos.

L'abstenció. No cal dir que es tracta d'unes Europees i això fa que el ciutadà les vegi unes eleccions llunyanes, com de mel i sucre, i que es pensi que en unes locals no n'hi hauria tanta. Tenen una bona part de raó. De totes formes és una dada preocupant i que hauria de fer reflexionar els partits, especialment els grossos. Els convé un canvi d'actitud moral i ètica per acostar el ciutadà a les urnes. Ho vaig viure en directe. Un veí meu devers les set del capvespre em digué que no havia anat a votar -ell hi anava sempre- i que se'n tocava els dallonses... “Tanmateix, llavors fan el que volen” em va dir. Ell ha tastat l'amargor de l'atur i de la precarietat laboral. Ni tan sols Podemos li va ser atractiu. Comentari a part mereix la sanglotada – hauria begut un gintònic servit per una candidata de Podemos?- de na Rosa Estaràs i aquesta capacitat d'escrutar la voluntat dels que no diuen res i obviar allò que diuen els que es manifesten. La regeneració moral i ètica de què parlava precisament no comença per aquest carreró estarasià.

Podemos. També he estat sorprès per aquest fenomen. Us en diré una que no diu gaire al meu favor. Me'n va parlar seriosament un fill meu, que vota per primera vegada, quan comentàvem per on capllevaven les intencions del seu vot. Potser els va votar i tot. Hi estava una mica encarat. També és un fet que hauria de fer reflexionar els partits. I emmirallar-se en alguns dels missatges que els d'Iglesias han llançat, sobretot, el fet de no convertir-se en una casta, en una casta paparrina que xuclen de per tot i són omnipresents en consells d'administració i grans empreses per a les quals – des del govern- han treballat. No m'agraden les opcions messiàniques. Ni les personalistes. I Podemos, malgrat tots els farbalans de democràcia de base, etc., n'és una. Una que ha fet forat perquè les circumstàncies ambientals i també els despropòsits de la casta ho han afavorit. Una casta on la seva màxima és el val tot per perpetuar-se al poder. Començant per fer allò que no diuen els programes electorals – el TIL n'és un exemple- o per fer el contrari del que predicaven – l'apujada de l'IVA-. Val dir que internet i les xarxes, especialment entre el segment més jove d'electors, és un bon sistema per esteranyinar les amnèsies i refrescar cada dos per tres aquestes incongruències. Ara ha sorgit Podemos, una formació que des d'una perspectiva progressista ens pot caure simpàtica i fins i tot suggerir-nos-hi adhesions, tot i la indefinició -més enllà de quatre coets- en el terreny dels drets nacionals i també de la defensa i ús de la llengua catalana. Demà en pot sorgir una altra, igual de messiànica, d'extrema dreta que ens esmussi fins i tot el borrissol de l'ànima. Cal contrarestar-les amb ètica. I també amb estètica.

El nacionalisme. Crec que tampoc no hi ha per tirar massa coets més enllà de lectures fetes per encoratjar la tropa – Estaràs també hi va llegir els resultats del PP- A Catalunya, el sobiranisme va treure uns bons resultats, però les opcions que es defineixen clarament com a tals no arriben al 50%. És cert que ERC ha crescut i no a costa de CIU. Dada positiva. Per altra banda, tant al País Valencià com a les Illes – més enllà de dades objectives i puntuals com és l'Eurodiputat de Compromís- els percentatges de les formacions clarament nacionalistes no han estat tan afalagadors com m'haurien agradat. El quasi vuit per cent en ambdues circumscripcions ens dóna només un certificat de resistència. Que no és poc tal com van les coses! I una mica d'embat a les esperances...

Rafel Crespí i Ramis.