“Ignocents, folls e orats”

TW
4

S'equivocarà prou el lector que pensi que el títol i l'article d'avui s’adrecen a contestar a aquells que manifesten, en els comentaris dedicats als meus articles, opinions contràries a les meves idees i fins i tot a la meva persona. No, ja sabeu que no vaig de brega i que l'única finalitat que tenen els meus articles és intentar entendre millor, mitjançant l'exercici de l'escriptura, on està el bessó dels evidents desacords que hi ha sobre el que és –o hauria de ser– el país en què ens ha tocat viure. El títol que m’he atrevit a posar és –molts ho hauran endevinat– una còpia literal del nom que dugué el que els meus col·legues diuen que fou el primer hospital psiquiàtric del món, el que fundà el pare Joan Gilabert Jofre a la ciutat de València. L'hospital per a 'ignocents, folls e orats'. La intenció del record no és una altra que cercar una nova analogia que ens permeti analitzar les dues ideologies o mentalitats que s'enfronten en l'anomenat conflicte català: la ideologia o mentalitat pròpia dels partidaris de la unitat i la dels que defensen el dret a decidir per parts. Per al nostre propòsit, hauríem de considerar que l'hospital per a folls, com després es convertí, fou una ala o un departament d'un hospital general. No crec que em puguin qualificar de partidista si identific el departament de psiquiatria amb Catalunya, en ell els malalts –els “locos”– serien els catalans i els metges serien els polítics que intenten posar remei als problemes dels internats.

“Locos”, folls, orats i innocents són adjectius suaus i bondadosos comparats amb els que adjudiquen els polítics, els periodistes i els intel·lectuals espanyolistes als quals no combreguen amb la idea que tot es resol amb la fe en la unitat. A l'hospital general li tocaria, en la nostra analogia, ser Espanya que té pacients ingressats amb tota casta de patologies. Acceptades la proposta i la comparança? Bé, idò, ara ens hem de figurar –tampoc no costarà gaire– que l'hospital general està a les ordres d'uns directors mèdics que han decidit no fer ni parts ni quarts i que, per a evitar desigualtats, tots els departaments apliquin als seus malalts el mateix tractament, la mateixa terapèutica.

I, no només això, sinó que, per evitar, també, reaccions absurdes dels “locos” i dels metges, prohibeixen no solament prendre la temperatura als malalts –entendreu que faig esment a la balança fiscal–, sinó també fer enquestes als “locos” i als seus metges per veure si es troben satisfets amb les terapèutiques –econòmiques, educatives etc.– que manen seguir des de la direcció central. Pot estranyar a algú que en el departament de psiquiatria hi sorgesqui un sentiment, un pensament, que per ventura seria millor: donaria més bon resultat, i –perdonau el meu creixent pragmatisme– que el mateix departament de psiquiatria s'organitzàs de manera independent, i que deixassin, per posar un exemple, de prendre antibiòtics i provassin amb els ansiolítics? I aquesta és –tout court– l'analogia que voldria proposar per a la discussió d'aquesta setmana.

Francesc Bujosa.