La notícia ha saltat avui als diversos mitjans de comunicació de masses: el Regne Unit assumirà, segons declaracions del cap del Tresor de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, tot el deute de l’Estat si Escòcia, finalment, proclama la seua independència nacional. És a dir, si el proper setembre els ciutadans escocesos voten Sí a la independència, construeixen el seu propi estat (pens que no hi ha ningú que no entengui que el construiran dins la Unió Europea), s’afegeixen a la zona euro i abandonen les lliures esterlines, i volen pel seu compte, no hauran de pagar ni un cèntim del deute públic que han generat entre la pròpia Escòcia, Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord.

Algú es podria demanar, vistes les circumstàncies, d’on surt aquest atac de generositat del Regne Unit. Evidentment, no es tracta de generositat perquè sí, sinó del més pur pragmatisme britànic. En aquest punt proposaria que revisàssim una de les obres d’art més contundents que s’han fet sobre el colonialisme britànic comparat amb el colonialisme espanyol. Em referesc al film Queimada, de Costa-Gravas, que, en doblatge espanyol convertia els espanyols en portuguesos, per evitar determinats límits de ridícul, inassumibles fins i tot per a Espanya. Queimada era una illa “imaginària” del Carib on es produïa una revolta contra els colonitzadors, espanyols, perquè no s’hi podia respirar i la gent aspirava a una mica de llibertat i de capacitat de decisió. La reacció espanyola era d’utilitzar la repressió pura i dura per sufocar la revolta. La reacció britànica era, en canvi, comprar els líders independentistes, donar-los suport, i assegurar-se que una Queimada “independent” passaria automàticament a formar part de la Commonwealth. Fanatisme contra pragmatisme.

Al Regne Unit continua dominant el pragmatisme. El govern britànic assumeix tot el deute públic de l’actual estat, si la seua fisonomia canvia dràsticament el proper setembre, perquè considera important no posar nerviosos els mercats internacionals. Entenen que els mercats podrien reaccionar malament davant l’economia britànica si es produeix incertesa sobre qui assumeix el deute. O, senzillament, si tenim al davant la perspectiva d’un Regne Unit (el que en quedi) i una Escòcia independent pledejant pel percentatge de deute que assumeix cadascú. Els anglesos consideren que encara hi sortiran guanyant si assumeixen ells tot el deute, independentment que això sigui just o no.

Comparem l’actitud britànica amb l’actitud espanyola. No fa falta dir que tothom dóna per fet que Catalunya assumirà una part –probablement més gran del que li pertoqui- de deute públic de l’actual Espanya, en cas d’independència. Però també crec que tothom dóna per fet que, a l’hora de distribuir-se el deute públic, es produirà una negociació llarga, farragosa i dificultosa. Tret que, com ha ocorregut tradicionalment, Catalunya assumeixi un deute desproporcionat, per treure’s finalment la gran paparra de sobre. En aquest cas, crec que Catalunya faria bé d’adoptar una actitud “britànica” i de no deixar-se dur per cap tipus de justificialisme. Cal ser pragmàtics, i pensar que suportar un darrer abús pot ser una fotesa si ho comparam amb l’abús sistemàtic a què el Principat ha estat i està sotmès per part d’Espanya.

Els processos català i escocès –els dos únics que, en aquest moment, està en marxa a Europa, reivindicant aplicar la democràcia per conèixer quin estatus nacional volen les respectives societats- tenen poques coses en comú. Els escocesos tenen al davant un estat pragmàtic, i un govern pragmàtic, que ja han posat en marxa la campanya pel No, i que juguen més o menys net. Els catalans tenen al davant un estat essencialista, amb un govern essencialista, identitarista i poc pragmàtic, que posa en perill la seua pròpia estabilitat a canvi d’impedir l’exercici democràtic del dret a decidir. Els escocesos tenen al davant un govern respectuós amb les decisions democràtiques, mentre que els catalans tenen al davant un govern que posa la constitució espanyola per sobre de la voluntat popular expressada lliurement a les urnes. I, finalment, els escocesos tenen al davant un govern –el britànic- que mai de la vida els impediria de votar en un referèndum quin volen que sigui el seu estatus i, en canvi, els catalans tenen al davant un govern que farà tot el possible per impedir que es voti. Una altra cosa, naturalment, serà que ho arribin a aconseguir.

L’únic que tenen en comú els escocesos i els catalans és que els ha sortit un rival poderós: Vladimir Putin. El president de Rússia considera que ni Escòcia ni Catalunya han de ser independents. La diferència és que podrà anar a fer campanya a Escòcia perquè aquella bona gent continuïn sent britànics, però encara és una incògnita si podrà anar a fer campanya per una Catalunya espanyola.

BERNAT JOAN I MARÍ