Han estat uns dels pilars fonamentals de la nostrada estructura socio-econòmica. Com que no pretenc fer un escrit costumista passaré per alt una descripció minuciosa de cadascuna d'aquestes figures. Potser sí que pari una mica esment en la figura del majoral. (De les tres, la més oblidada per poetes i joglars). Era una peça clau dins l'organigrama d'una possessió – així es coneixen les finques rústiques de gran extensió a Mallorca-. Una figura temuda i alhora adulada. D'ell, en depenien moltes vegades les contractacions del personal així com també l'organització de la tasca. Era l'enllaç entre els amos i els treballadors. I sovint, una paraula seva tenia molta més força -més poder- que la del mateix senyor o que la de l'amo.

Encara que les coses fossin així, en la Mallorca d'aquell temps qui passava comptes amb el senyor era sempre l'amo. No crec que una escena com la que a continuació relataré fos possible fa cent anys. Imaginable sí i, fins i tot, ficcionable. En una cafeteria del Born o en un hostal de carretera una trobada entre el majoral i el senyor. Ell alt, cepat, cap pelat, amb cara de pomes agres, com tots els majorals. Al seu davant, un senyor més aviat esquifit, poca cosa, untuosament assaonat pel poder dels diners, les ulleres fines, amb muntura d'or, perfum francès. Entremig un plat d'escaldums d'indiot, amb pilotes i panses. Sense llibretes. Simplement de paraula tot, com una lliçó apresa. El majoral tant submís com alt va debanant el dia a dia de la possessió. Res a destacar malgrat les tensions provocades per una innovació d'estil a l'hora de conrar els camps. Remucs del personal i poca cosa més. El majoral agraeix servilment la intervenció del senyor – dels senyors- a favor de la innovació d'estil on s'augurava una millora productiva de les terres, encara que el senyor no distingeixi un blet d'una verdolaga i l'únic que li interessa és fer costat a l'amo i al majoral per mantenir l'estatus quo de tot. Parlen també d'un pareller, dels millors de Mallorca, bon xicot, feiner, però una mica díscol i alçurador de masses. El senyor fa un gest amb la mà, com si volgués dir que el despatxin aviat. El majoral capeja una mica i li explica un pla molt més sibil·lí. Serà acusat de robatori. Algú, aliat del majoral, s'introduirà en el seu jaç i mentre no hi és li amagarà un “cordonsillo” de la madona dins la màrfega; així passarà per lladre malfactor i perdrà tot el prestigi que té entre la patuleia de jornalers. Han escurat el plat, brinden amb cassalla. El majoral fa capada al senyor i aquest li pega un copet damunt l'espatla. L'ordre segueix immutable i hi seguirà mentre puguin tenir majorals com aquests, i amos també. La resta no és més que una inimaginable pèrfida revolució.

Les coses no han baratat gaire des d'un segle ençà. Bé, potser sí. Però només hi ha hagut una redistribució de papers. Les essències dels personatges resten intactes, la roda, inalterable. Ara potser els senyors no tenen tant de senyoriu, per tant tenen molt menys escrúpols i manies. Diuen estimar molt la terra dels avis i els seus habitants a força de fundacions i alguna altra obra pia però no dubten a contractar romanesos i búlgars a preu de patató abans que no als indígenes. Ja ho va escriure Guillem Frontera a Els carnissers. Els hotelers ocupen el lloc dels senyors. Els majorals perseveren en la seva perfídia. Els amos han tornat, si convé als senyors, més “floreros” - o millor dit “floreres”. La ficció -o la realitat, ja saben que la segona sempre pot superar la primera- podria haver anat així. L'escenari és ara al Portitxol, a un restaurant d'estovalles de fil i olor de marisc. El senyor ja no es diu Perico, sinó Pedro i alguna cosa més. Comparteix taula amb el majoral d'educació. Aquest, alt també, el posa humilment al corrent dels esdeveniments del segon semestre. Diuen que ho tenen tot controlat, rebel·lió del TIL inclosa. Potser hi ha algun director – bon xicot i eficient ell- que s'ha propassat una mica però tenen la manera de parar-li una llosa i agafar-lo com un rupit. (Sempre serveix d'escarni). El majoral agraeix al senyor i als seus la defensa aferrissada que feren del TIL. També es posen al corrent d'algun menudall. S'acomiaden amb optimisme. I es desitgen molts d'anys. Saben que si s'entenen l'ordre continuarà immutable. Si a uns convé continuaran contractant romanesos i búlgars -suposats estudiants en pràctiques- a preu de patató, encara que no sàpiguen anglès. Els d'aquí, xampurradors d'una llengua estranya, es quedaran sense feina. Però el TIL, el Palau de Congressos, la requalificació de la platja de Palma, etc., contribuiran i molt a generar riquesa. A les mateixes butxaques. Com sempre ha passat.

Rafel Crespí i Ramis