La persona que més m'ha estimat no es va cansar mai de dir-me i explicar-me el poc sentit que tenien l'odi i el rancor. Em deia, igualment, que per evitar aquests tan poc recomanables sentiments el millor camí –l'antídot més indicat– era intentar comprendre les raons que sens dubte tenien aquells que ens havien ofesos, o que, simplement, pensaven de manera a nosaltres. “Comprendre c'est pardonner” va deixar escrit, Mme de Staël. Mir de seguir, sempre que puc, el consell de ma mare i la reacció davant els comentaris adversos que rep darrerament per mor dels meus escrits no formen una excepció d'aquesta voluntat tan pacificadora. Hi ha, tanmateix, una cosa que em costa, més del que jo voldria, entendre i és que gairebé tots aquests comentaris adversos, que a vegades no són més que insults, són anònims: no estan signats, o ho estan en pseudònims. Quines són les causes de la meva dificultat? Dues, al meu parer. La primera que estic acostumat a explicar a classe la importància que en el món de la ciència té la crítica i la discrepància. Alguns autors, entre ells Popper, han assegurat que tant de mèrit té un autor que desmenteix –falsa, seguint el vocabulari de sir Karl– una hipòtesi com el que en formula encertadament una de nova. Tant és així que la comunitat científica ha fixat clarament els camins que han de seguir els que intenten desmentir algunes hipòtesis fins a les hores tengudes per vertaderes. Però la ciència no solament ha fixat el camí, sinó que, per estimular la crítica, ofereix importants recompenses als que aconsegueixen desacreditar les idees dels altres. Cap científic renunciaria a les esmentades recompenses i, en conseqüència, per ells signar una crítica amb un pseudònim és del tot incomprensible, i és, òbviament, una mostra clara de la poca consideració que mereixen les pròpies paraules al que les escriu. Per què, doncs, ho fan aquells que escriuen contra les idees que –a vegades una mica embullades: ho reconec– intent exposar de la manera més objectiva que sé?

He dit abans que hi havia una altra raó que obstaculitza el meu desig de comprensió. I és que resulta difícil dubtar que els que escriuen contra el que jo argument ho fan des d'una posició que, per a resumir i sense ànim d'ofendre, podríem anomenar com a espanyolista. I jo sempre havia considerat que una de les virtuts dels que es consideren patriotes i defensors de l'Espanya eterna i unitària és la seva gallardia i valentia: el “arrojo”, que diuen en foraster. Tant han variat de manera de ser els aquests patriotes que no s'atreveixen ara a mostrar cara per les seves paraules i els seus –diguem-ne – raonaments? No veuen que amb la seva postura direm tímida, per no emprar una altra paraula més feridora, desacrediten encara més la seva pàtria. Una tasca a la qual, com sabeu, no hi falten treballadors: des del rei fins els darrers dels nostres polítics, obsedits amb el seu odi a tot el que sigui diferent de Castella.

Xesc Bujosa