Tal eren, tal són

TW
10

"Don Quijote [metafòricament representa el caràcter castellà/espanyol] i John Bull [metafòricament representa el tarannà anglès] no s'han pogut comprendre ni es comprendran ja mai. Sempre es compadiran l'un a l'altre. A J. B. no li cap al magí que D.Q. sospiri encara per lo recobro de Gibraltar, que de res li serviria, puix que li sobren a dotzenes los ports buits de barcos i òrfens de comerç. [...] A D. Q. no li entra al cervell que J.B. sigui capaç de donar a Irlanda l'autonomia, com fa anys que l'ha deixada prendre al Canadà, a l'Austràlia [...] i a la majoria de les colònies en què hi abunda l'element europeu, i el compadeix en el fons de la seva ànima. Quan, fa poc dies, ha llegit, que tot aquell garbuix dels carrers de Londres, amb tota aquella trencadissa de vidres i desaparició de joies i rellotges al crit del socialisme, no ha donat lloc a cap mida extraordinària ni pretext per a afusellar-ne algunes dotzenes o centenars, en nom de l'ordre i dels grans principis ultrajats, l'ha pres vertaderament per boig rematat. Si a Madrid hagués succeït la centèsima part de lo de la capital d'Anglaterra, D. Q., armat de totes les armes i i amb veu pavorosa com la que féu en la Venta quan la cregué convertida en un nou Campo de Agramante, no sols hauria proclamat l'estat de siti fins en les discutides Carolines i omplerts de morts i ferits carrers i places, sinó que hauria amenaçat cel i terra, pretenent que les demés nacions seguissin lo seu exemple [...]". Avui dec més de mig article a Valentí Almirall. Li he manllevat aquest feix de paraules que podeu trobar intactes a Lo Catalanisme, obra que va escriure l'any 1886 (a l'edició de la MOLC, pàg. 33-34). Crec que no cal afegir-hi gaires punts més. Allò que fa Almirall -seguin una mica la dèria de l'època- és analitzar el caràcter castellà per una banda i, per l'altre, el caràcter anglès. Aquestes són algunes de les diferències que hi troba i que les explicita de forma gràfica a través de dos personatges literaris- llegendaris prototípics.

Segurament els lectors trobaran que aquestes paraules no han perdut gaire actualitat. Vaja, que tal eren, tal són. Encara que les paraules d'Almirall hagin de contextualitzar-se en una època concreta – la del positivisme filosòfic- i que tot plegat significàs una de les primeres aportacions teòriques del nacionalisme polític català sols caldria treure-les una mica la pols de la història.

Aquests dies m'han vengut al cap en determinades ocasions. Deu fer un parell, mallorquí, de setmanes que una màxima autoritat anglesa, no record bé qui era, va dir que a ells mai no se'ls havia passat pel cap que no fossin els escocesos qui decidissin el futur d'Escòcia. Paral·lelament, els quijotes hispànics – d'un color i d'un altre- havien clos barres en un discurs únic: els catalans no tenen dret de decidir què volen ser com a poble. I en tot cas, afegien, haurien de ser tots els espanyols els qui haurien de decidir si Catalunya pot autodeterminar-se.

No fa gaire dies un diari de referència a Europa, el Financial Times, reclamava una solució negociada per a la qüestió catalana, car, afirmava el rotatiu, es tracta d'un problema polític que s'ha de resoldre per la via política. A anys llum es troben la majoria de capçaleres que tenen seu a Madrid on, a més de mostrar el llautó – o de defensar les seus postulats ideològics- comencen a actuar amb mala bava. L'equiparació per activa, passiva o perifràstica – el mètode aquí no hi importa- amb ETA, n'és una prova més que evident. Cal criminalitzar l'independentisme català per justificar i justificar-se una hipotètica reacció criminal. No som dels que pensin que, en el cas anglès, tot siguin flors i violes. El seu arròs hi deu haver – i potser també una mica brut- però les diferències amb les reaccions carpetovetòniques hispàniques són ben paleses. Ja ho veurem on es colgarà en Gelat!

Rafel Crespí i Ramis