La situació que viu l’esquerra eivissenca, especialment pel que fa als grups polítics situats a l’esquerra del Partit Socialista (però també en part pel que ocorre entre els socialistes) s’assembla cada vegada més a una pel·lícula genial que varen posar en pantalla el grup anglès Monty Python, i que es titulava La vida de Bryan. En aquest film es mostrava la suposada situació d’atomització política que es vivia a les files dels jueus quan el naixement de Bryan, contemporani de Jesús, és a dir, a l’any zero de la nostra era. Hi havia una escena fantàstica en què apareixia un tipus tot sol, enmig d’unes grades d’un circ romà. Era el representant de la Unitat Popular. La resta es debatien entre l’atomització, les trifulgues internes i les baralles sense gaire sentit. Mentrestant, lògicament, els ocupants romans continuaven dominant la situació.

La deriva montypynthoniana es produeix, bàsicament, entre les formacions polítiques que tenen, en major o menor grau, tradició marxista, o que s’enquadrarien dins allò que alguns en diuen postcomunisme. Aquests fan tot el possible per posicionar-se de la millor manera possible abans que es produeixin negociacions, per mirar d’arribar a un acord de cara a les eleccions de 2015. Amb la seua actitud, emperò, demostren fins a quin punt són de fiar.

En primer lloc, es dediquen a reivindicar-se com a lligam natural amb la política de diferents moviments socials. Per aquesta raó, solen ser polítics que parlen en contra de la política i dels polítics, i que se situen a si mateixos “au desús de la mélée”, no fos cas que els poguessin confondre amb segons qui. Particularment, ja ho he manifestat d’altres vegades, els polítics que parlen en contra dels polítics (en general) i que parlen dels polítics (és a dir de si mateixos) en tercera persona, d’una manera autòmatica em generen desconfiança. Dedicar-se a la política constitueix una tasca ben noble. I no fa falta que ningú se n’avergonyeixi, si es posa a disposició de la comunitat i treballa per al bé comú. La política és una ocupació noble. I els polítics són les persones que s’hi dediquen. Si parlen en tercera persona de si mateixos… deu passar quelcom d’estrany.

Els moviments socials, per definició, neixen de la societat civil. I cap partit polític no se’ls pot atribuir, per molt que hi hagi partits que es dediquin, bàsicament, a infiltrar-se dins aquests moviments i que facin tot el possible per fer-los treballar per interessos estrictament partidistes. Però, a l’hora d’establir una negociació, ningú no pot atribuir-se determinats moviments socials. Ni seria fàcil, suposant que sí que es pogués, considerar quin pes podia tenir cada moviment social. Les plataformes, les associacions, els grups humans organitzats per incidir en la vida pública però que no són partits polítics no han concorregut a les eleccions. I, per tant, ningú no està en disposició de poder avaluar amb un mínim d’objectivitat quin pes polític poden atribuir-se. Més boirós resulta, encara, que algú pretengui engreixar-se a si mateix a costa dels moviments socials, que, per definició, no són partits polítics.

L’altra estratègia, molt divertida, és la que s’està seguint ara mateix a Eivissa de simular una gran divisió per després –suposam- passar a una certa concentració que, essent un sol element, pugui comptar com a molts. Dit d’una altra manera: aquells que compten amb una certa tradició ja se sap qui són. Fins i tot alguns que vénen de creació més recent poden identificar-se clarament (més grans o més petits, més influents o menys, però, en qualsevol cas, visibles sense engany). Però, en canvi, hi ha hagut una proliferació de marques que crea una cerimònia confusionària extraordinària.

En aquest cas, es tracta de crear moltes marques perquè paregui que els electors també, necessàriament, hauran de ser molts. Pensem en el reguitzell d’ofertes i intentem, per un moment, de mesurar les diferències entre les ofertes existents. És bastant clar que Esquerra Republicana es diferencia de tota la resta perquè està per la unificació i la independència dels Països Catalans. En això, no competeix amb ningú. Tant ERC com ENE es caracteritzen per reivindicar el nacionalisme no estatista i el dret d’autodeterminació. Tampoc no competeixen amb d’altres, en aquest punt. Gent per Eivissa fa bandera de l’insularisme progressista. Tampoc no he vist que cap altra formació política ho posàs al capdavant, tot i que els socis actuals dins el pacte progressista hi comparteixen, com a mínim, programa. Però, posem per cas, quines són les grans diferències entre Esquerra Unida, Equo, Esos, Eivissa pel Canvi, Compromís, els Verds (suposant que tornin a la palestra), qualsevol plataforma ciutadana qui pugui sortir, i tot l’etcètera que cadascú imagini? Són quatre formacions polítiques, en realitat? O cinc? O una de sola? Quin pes se’ls pot atribuir, realment, en el si de la nostra societat? I, encara, hi afegiria una pregunta la resposta de la qual em sembla d’allò més elemental: les pròximes eleccions al parlament europeu, poden servir per mesurar forces en l'àmbit insular, o es tracta, una vegada més, d’una transposició absurda?

Pel que fa al Partit Socialista, sembla que passa com amb els grupuscles postcomunistes però a l’inrevés. Mentre, en el cas d’aquests, cinc o sis realment són un, i actuen amb una única direcció i amb una clara unitat de criteri, els socialistes –que formalment són una sola formació política- actuen com si fossin un parell o tres. I, certament, enmig de tot aquest maremàgnum, resulta molt difícil d’articular res que es pugui assemblar al que fou el primer Pacte Progressista, o a allò que podria ser l’equivalent nostre del Partit Demòcrata.

BERNAT JOAN I MARÍ