cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
31°

Estam governats per la ignorància i el sectarisme?

En termes generals diríem que sí. Repetim. Sembla que si, sobretot si ens atenim a les manifestacions públiques. Un membre de la Comissió del VII Centenari de Ramon Llull, una xarxa integrada per gent assenyada i formada en la finezza vaticana, afirmava públicament que en una audiència pública un representant institucional havia manifestat que no volien que la commemoració de Ramon Llull tingués un aire reivindicatiu ni polític. Van voler entendre que qualsevol insinuació al compromís lingüístic i identitari de Llull podria ser objecte de discrepància, sobretot si allò que es pretenia era una entesa interinstitucional. Entre el professorat universitari que treballa Ramon Llull i el lul·lisme aquesta advertència va ser rebuda amb sorpresa, però també amb indiferència.

Francament sorprèn que molts responsables de l’administració autonòmica desconeguin i dubtin de qüestions que els nostres mestres, molts dels quals clarament conservadors i tradicionalistes, tenien clar i no dubtaven a publicar. Com a mostra he recuperat una intervenció del doctor Sebastià Garcias Palou, antic Rector de la Maioricensis Schola Lullistica, un intel·lectual que encaixa en els esquemes del nacionalcatolicisme ibèric. En dita intervenció, en el marc de la festa de la Conversió de Llull i adreçant-se als seminaristes de 1961, afirmava que la teologia i la filosofia de Llull no es podien confondre amb el pensament modern, especulatiu i superficial. No obstant seguir aquesta tesi clarament tradicional no tenia cap problema en afirmar, aquell 1961: “Jamás debe olvidarse que aquel gran català de Mallorquescomo él mismo se llamaba- elevó al rango de literaria y científica una lengua popular”.

Una mica més endavant, sempre en el marc d’un discurs en castellà i referenciat a una cultura espanyola, continuava: “en castellano hablaron, por primera vez, las matemática y la astronomía, por boca de Alfonso el Sabio. En catalán habló, por primera vez, la filosofia, por boca de Ramon Llull. Y podría añadirse: y la teologia, y la mística, y la misionología y el derecho internacional…”. Aquella dreta catòlica i tradicional que va ser superada i rebutjada com arcaica i obsoleta durant els anys setanta avui apareix com una dreta lúcida, clara i atrevida. Potser Garcias Palou avui també seria criminalitzat per catalanista per part de l’espionatge cultural ultra que actua en les cuines culturals i educatives de la comunitat. L’expressió 'català de mallorques' és un símbol més, intangible però sòlid, que potser també es veurà afectat per la llei de símbols actual. Seria una llàstima desdir la tradició cultural illenca de l’avior.

Pere Fullana, historiador

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 3
Siguiente
Per FONER, fa mes de 8 anys

(1): Quan intenten ridiculisar es mallorquí comparant-lo amb so manacorí, llosetí o pollencí…

Amb tots es respectes pes manacorí, llosetí o pollencí, és un insult a sa intel·ligència comparar-los amb so mallorquí. Perquè:

a. fins fa quaranta anys, tothom a Mallorca entenia que xerrava mallorquí.

b. almanco durant es segles XVI, XVII, XVIII i fins ben entrat es XIX, es mallorquins solien denominar sa seva llengua com a “mallorquí” amb tota naturalitat. Josep Massot Muntaner, monjo benedictí resident a Montserrat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012) i gens sospitós d’anticatalanisme, ho reconeix clarament[1]. Durant totes aquestes centúries, inclús abans[2], es mallorquins denominen es seu idioma “mallorquí”, “llengua mallorquina”, "llemosí", “llengua vernacla”, “dialecto”, “llengua materna”, “llengua vulgar” (vulgari lengua en llatí) o “llenguatge balear” (Balearico eloquio en llatí). Així, a títol d’exemple, Gaspar Melchor de Jovellanos, reclòs en es Castell de Bellver, defensarà s’ensenyança en “lengua mallorquina” (1802). Només d’ençà de lo que se coneix com a Renaixença Catalana, que orbita entorn des Jocs Florals de Barcelona, se comença a parlar de “català” –un terme acadèmic i de caire elitista– per referir-se a una llengua independent i comuna que també xerren valencians i balears, enmig de moltes controvèrsies[3].

c. es mateix Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix es mallorquí com a subdialecte des balear, i aquest com a dialecte de sa llengua catalana. No reconeix en canvi es manacorí o es llosetí. Per tant, des des mateix moment que s’IEC xerra de subdialecte (i/o dialecte), reconeix característiques comunes en es parlar de tot Mallorca (i de ses Balears) a la vegada que reconeix unes diferències respecte d’altres dialectes com puguin ser es català central, es valencià o es rossellonès.

d. si hi ha un cappare de sa doctrina catalanista a Mallorca aquest és Tomàs Forteza[4] (1838-1898). Deixeble de Marià Aguiló, Forteza teorisa es catalanisme en uns termes que encara són vigents avui en dia i que mai més seran discutits pes seus seguidors: unitat de sa llengua, postergarció des dialectes i aposta per una llengua literària. Es seu deixeble més destacat serà mossèn Alcover, que se convertirà a ses seves tesis de sa unitat de sa llengua. Idò bé, es mateix Forteza començarà una gramàtica de ¡llengua mallorquina! l’any 1881, un projecte de gramàtica que serà premiat per s’Ajuntament de Palma. Aquesta gramàtica, inacabada i pòstuma, serà editada l’any 1915 com a Gramática de la Lengua Catalana. Un pic més se demostra, inclús entre es pares fundadors catalanistes, sa categoria lingüística des mallorquí com a denominació de sa nostra llengua[5].

e. a l’any 1926, el govern del general Primo de Rivera va crear per reial decret vuit noves cadires acadèmiques a sa Real Academia Española de la Lengua[6] (RAE), dues per a sa llengua gallega, dues per as basc i quatre per as català. Entre aquestes quatre, dues correspongueren a Catalunya, una a València i una altra a Balears per defensar sa varietat mallorquina-balear. Francesc de Borja Moll conta que mossèn Alcover era es gran favorit per fer-se amb so setial balear però finalment qui l’ocupà fou Llorenç Riber[7]. Una vegada més veim com una institució com sa RAE reconeixia sa singularitat mallorquina.

f. de fet, fins fa ben poc sa categoria des mallorquí-balear era indiscutible. Així, fins a l’any 1959 sa Reial Acadèmia Espanyola encara s’hi referia com a “lenguas diferenciadas y no dialectos”[8].

[1] Massot i Muntaner, Josep, Els mallorquins i la llengua autòctona, Barcelona, Curial, 1972, pp. 13-40
[2] Massot i Muntaner reconeix que, ja en es segle XV, hi havia humanistes que ja xerraven de “vulgar materno e malorquí” encara que n’hi havia d’altres que usaven d’altres denominacions com “pla català” o “llemosí” (ibid., p. 15)
[3] No entrarem aquí en debat sobre ets orígens des mallorquí, una qüestió tan apassionada com estèril. Només direm, a títol d’exemple, que es pare de sa Romanística Europea i de sa Gramàtica Comparada, Fiedrich C. Diez, dubtava que es català fos una llengua romànica independent de s’occità (1854). Dos anys després canviarà d’opinió. I quinze anys després, tornarà a canviar de parer. És indiscutible que, durant la Reinaxença Catalana i després, sa relació des català amb so llemosí era un tema candent. Tal com indica Massot i Muntaner, Josep, op. cit., a sa seva famosa Lletra de Convit (1901) que convidava a sa redacció d’un Diccionari de la Llengua Catalana, Mossèn Alcover encara defensava sa relació entre es català i es provençal. Per comprovar que no era una qüestió irrellevant ni menor, encara a l’any 1934, Pompeu Fabra firmava, amb altres, un al·legat titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” on combatia ses teories occitanistes.
[4] Forteza, Tomás,Observaciones generales sobre la lengua materna, Museo Balear, 1886. Sa importància doctrinal de Forteza dins es moviment catalanista és reconeguda per Massot i Muntaner, op. cit., pp. 49-52.
[5] Resulta molt curiosa sa manera com es catalanisme minimisa totes aqueixes evidències que demostren sa categoria històrica i lingüística des mallorquí. Segons ell, es mallorquins haurien perdut de vista sa seva vertadera identitat durant sa grisa època de sa Decadència i no haurien estat conscients de sa seva realitat lingüística fins que es poetes mallorquins de la Renaixença Catalana, encapçalats per Marià Aguiló, els obriren ets ulls, enlluernant-los amb sa resplandor de sa veritat. Fixau-vos en s’analogia amb ses ciències naturals (física, química) on es científic natural descobreix es secrets de l’Univers que romanien amagats i ocults per a tothom. Però més sorprenent encara és s’època en què aquests il·luminats veuen sa llum enmig de sa ignorància i sa incultura des poble, una època en què es considerats pares de la Reinaxença com Aribau encara xerraven de llemosí i on sa “comunitat científica” de llavonses, per dir-ho en termes actuals, encara tenia molts de dubtes que es català fos una llengua romànica independent de s’occità.
[6] Que passava a ser Real Academia de las Lenguas Españolas en donar entrada an es gallec, es basc i es català.
[7] Miracle, Josep, Pompeu Fabra, Barcelona, Delos-Aymà, 1968, pp. 539-540
[8] Boletín de la Real Academia Española de Septiembre-Diciembre de 1959, acta de la sesión plenaria, tomo XXXIX, cuaderno CLVIII, p. 494


(2): Quan mos diuen que es mallorquí no té gramàtiques ni diccionaris…


Es fet que es mallorquí no tengui cap codificació normativa moderna, consensuada i respectada és una anormalitat que respon a interessos polítics i an es poc respecte que sa classe política balear ha demostrat cap an es poble mallorquí. Per poc que repassem sa història (que no comença amb sa gloriosa Reinaxença de ses lletres catalanes, per cert) veurem com es mallorquí sí ha tengut gramàtiques i diccionaris.

Joan Fiol acabà una Gramática llatina des Semperi, traduïda en mallorquí l’any 1651. Antoni Balaguer, franciscà observant, escrigué un Diccionario de los vocablos de la lengua mallorquina y su correspondencia en la española y latina, manuscrit que se conservava en es convent de Sant Francesc[1]. Antoni Oliver (1711-1787) escrigué un Vocabulario trilingüe, mallorquín-castellano-latín, manuscrit que se conserva a sa biblioteca de Montserrat[2]. S’agustí Joan Facund Sureda (1734-1796) escrigué un Diccionario mallorquín-castellano-latín, manuscrit que no s’arribà a publicar[3]. Ramon Fortuny (1739-1812) no acabà un Diccionario mallorquín-castellano[4]. Francesc Mayol tampoc conclogué es seu Diccionari mallorquí, castellà y llatí[5]. Josep de Tugores Zanglada (1767-1831), comte d’Aiamans, escrigué un Diccionari de la llengua mallorquina i una Ortografía mallorquí-castellà, obra inèdita[6]. Fra Antoni M. Servera publicà la Nueva Ortografía de la lengua mallorquina, explicada en español para su más fácil inteligencia i també presentà una Gramática de la lengua mallorquina a la Real Sociedad económica de los amigos del país[7].

Es misser Joan Josep Amengual publica una Gramática de la lengua mallorquina l’any 1835 i la reedita l’any 1872. També publicarà un Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín (1858-1878). Es franciscà Pere Antoni Figuera publica un Diccionari mallorquí-castellà (1840), reeditat l’any 1991. Jaume Pujol enllestí poc abans de sa seva mort unes Observaciones sobre la ortografía mallorquina (1850), conservades en un manuscrit de sa Biblioteca de la Sapiència[8] a Palma.
I ja ben entrats en es segle XX, Francesc de Borja Moll publicarà una Ortografia mallorquina l’any 1931, uns Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics (1937) i un Vocabulari mallorquí-castellà (1965). Llorenç Vidal publicarà sa seva Petita ortografía balear (1960). Per no dir res des Diccionari Català-Valencià-Balear de Mossèn Alcover.
Tota aquesta col·lecció, no exhaustiva, de diccionaris i gramàtiques en mallorquí, s’ha de considerar natural i lògica ja que, al llarg de totes aquestes centúries, tothom a Mallorca tenia plena consciència de xerrar mallorquí.

" La llengua d'aquí no és el català, és el mallorquí "
- Català a Catalunya

Valoració:-2menosmas
Per Aquí, en mallorquí !, fa mes de 8 anys


A Mallorca, en bon mallorquí ...
Es Català a Catalunya !!


http://www.youtube.com/watch?v=-y56iRuHLuE

Valoració:-2menosmas
Per arg, fa mes de 8 anys

-1289: A la dedicatòria que fa Ramon Llull en un manuscrit seu que va lliurar al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, es pot llegir:

"Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus"


("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)


-1309: Fragment de l'aprovació de la Doctrina lul·liana

"ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis"

("Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras Islas a ella adyacentes" de Joan Binimelis, Mallorca 1593. Traduïda de l'original català al castellà per Guillem Terrassa i impresa a la impremta Tous de Palma l'any 1927 per al diari "La Última Hora". Tom V, capítol I, pàg. 10)


-1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...",

http://argumentari.blogspot.com.es/2009/02/referencies-sobre-la-llengua.html


-1390: Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que "si alcun català robava gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa" se li augmentava el càstig. Si el robatori era durant la nit se'l condemnaria a la forca, "per qualsevol persona axí catalana, com catiu o cativa". Això demostra que el gentilici "català" es feia servir per a referir-se als repobladors cristians lliures, o als seus descendents, i per a diferenciar-los, dins la societat mallorquina, dels esclaus.

("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)

-1418: Anselm Turmeda es presenta ell mateix de la manera següent: "aquell fill d'Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda".

("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)

Valoració:0menosmas
Per Xesc, fa mes de 8 anys

La indiferència davant dels comentaris en foraster és la resposta més bona. Per mor d'això, trob que hem de col·laborar tots a mantenir-ne la valoració a 0; tampoc no els hem de llegir ni contestar. Així, la pretensió provocadora dels autors, d'obligar-nos a llegir en espanyol en un diari en català, quedarà reduïda a no-res i no hauran aconseguit llur objectiu.


Quant als gonelles, els podem aplicar la dita "puix parla català, vejam què diu"; ja que, de vegades, no se'ls descobreix totd'una. Naturalment, els seus comentaris es mereixen molta de puntuació negativa; però no la indiferència total, perquè almanco usen -més bé o més malament- la llengua del diari i això fa que no augmenti la presència de la llengua invasora.

Valoració:-1menosmas
Per FONER, fa mes de 8 anys

@ Jaume Verd..erol !!

Argumentari (4): Quan mos diuen ignorants perquè mos senten parlar de llengua mallorquina...

Maldament es nom tècnic (o acadèmic) de sa llengua de Balears sigui es de llengua catalana –tal com reconeix s’Estatut d’Autonomia–, s’ha de tenir present que a Mallorca sa denominació tradicionalment utilisada pes mallorquins per anomenar sa seva llengua ha estat, i encara és per a molts, sa de mallorquí, a Menorca sa de menorquí i a Eivissa sa d’eivissenc. De fet, a sa Comunitat Valenciana fins i tot es seu Estatut anomena sa llengua cooficial des valencians com a valencià.

Per tant, no mos hauria de fer por denominar sa nostra llengua mallorquí o llengua mallorquina. A sa seva Ortografia mallorquina de 1931, Francesc de Borja Moll fa un raonament interessant sobre sa relació entre llengua i dialecte. Diu que es mallorquí és una llengua si prenem com a punt de referència es castellà, i un dialecte si prenem com a punt de referència es català. Lo que no significa –i això ja no ho diu Moll, si bé se desprèn de ses seves paraules– que es mallorquí sigui un dialecte des català de Barcelona o continental; vol dir que ho és d’un tronc comú català, des qual també són dialectes, posem per cas, es barceloní, s’empordanès, es lleidatà, es menorquí o es valencià.

Sa distinció és útil ja que permet relativisar es conceptes de llengua i dialecte, sempre tan vidriosos. És com si diguéssim: miri, a noltros mos és igual si es mallorquí és una llengua o un dialecte; lo important és que és mallorquí, i no català de Catalunya o castellà.

De fet, mossèn Alcover mateix s’estimava més que cadascú en digués com volgués abans que se deixàs d’usar:

- “El català, el mallorquí, el rossellonès i el valencià són un sol idioma. Qui no sap que això que en diuen català, rossellonès, mallorquí, menorquí, eivissenc, valencià, tortosí, pallarès, alacantí, no són més que modalitats diferents d’un mateix idioma, que el podeu anomenar com vulgueu mentre no faceu la toixarudesa de negar-li l’existència, que després de tot, la tendrà, tant si la negau com si la hi regoneixeu?” (1909)
- “No’s tracta més que d’esser fels a sa nostra tradició, cadascú a la seua; els balears a la balear, els valencians a la valenciana, els catalans de les diferentes comarques a la llur respectiva.” (1910)
- “No, no’ls-se demanam que catalanetjin, axó es, que copiin el català de Barcelona. No, no han de catalanejar; han de valencianetjar.” (1910).
- “¿Que no li voleu dir Català? No li digueu, però no negueu la realitat històrica ni la realitat lingüística, que proclamen de la manera més llampant y contundent que la llengua que’es parla a n’el Principat, a n’el Rosselló, Vallespir, Coflent y Capcir, Balears, Alguer de Sardenya y regions valencianes es la matexa llengua ab sis modalitats diferents, axò es, el valencià, el balear, l’alguerès, el català occidental, el català oriental y’l català de França”. (Jocs Florals de lo Rat Penat, 1918)

Es mateix Alcover, quan parla de ses rondalles mallorquines, s’estima més utilisar s’adjectiu mallorquí per denominar sa llengua de Mallorca:

- “A-les-hores me pos a escriure en mallorquí la prosa y les poesies de tema casolà, comensant a publicar coses així damunt diferents periòdics”. (Com he fet mon aplech de Rondayes Mallorquines, 1930)
- “Els nins mateixos ab les rondalles han après de correguda de llegir en mallorquí sense que negú los ne mostràs”. (Com he fet mon aplech de Rondayes Mallorquines, 1930)
- “No les havia d’escriure en castellà popular ni literari, sinó en mallorquí rònech.” (Com he fet mon aplech de Rondayes Mallorquines, 1930)

A ses terres valencianes i balears s’anomena tradicionalment sa llengua amb so nom de sa terra, és a dir, valencià, mallorquí, menorquí o eivissenc, sense que importi an es seus habitants si són o no llengües distintes, ja que sa consciència majoritària de sa unitat de sa llengua és, com hem vist, relativament recent. Es nom de sa llengua sempre ha estat una qüestió controvertida. Quan mossèn Alcover va decidir baratar es nom des seu gran diccionari, que en un principi havia de ser Diccionari de la Llengua Catalana, pes de Diccionari Català-Valencià-Balear, ja va posar en relleu una sensibilitat que avui en dia encara, a València i a Balears, és ben viva:

- “perquè deien que ells no eren catalans, sinó valencians. Per això he resolt que mon Diccionari no se diga just Català, sinó Català-Valencià-Balear. Tal volta actualment hi ha més substància lingüística catalana a Catalunya que en el Reine de València i a les Balears? Què hi ha d’haver! N’hi ha molta més en el Reine de València i a les Balears que no a Catalunya! N’hi ha molta més, just a Mallorca, que no en tot Catalunya! Per això,… mon Diccionari s’ha de dir Català-Valencià-Balear. “ (1919)
- “Serà de la llengua que parlen a Catalunya, les Balears, lo Regne de València, que és una sola llengua; però que, com a València i a les Balears hi ha tanta prevenció contra lo català no vull que me rebutgin l’obra en tenir-la feta dient que ells no parlen català sinó valencià o balear, per això lo Diccionari s’ha de dir Català-Valencià-Balear d’una sola i única llengua; això sí, amb modalitats diferents, igualment genuïnes i autèntiques i igualment catalanes de rel.” (1920)
- “An el nostre Diccionari des de l’any 1919 li deim Català-Valencià-Balear per denotar que ha d’esser de la llengua nostra tal com la parlam catalans, valencians i balears, tal com brolla a Catalunya espanyola i Catalunya francesa, en el Regne de València, a les Illes Balears i a la ciutat d’Alguer de Sardenya. Mai hem dit ni direm Llengua Catalana-Valencia-Balear, perquè es tracta d’una sola i mateixa llengua, això si, amb diferentes i múltiples modalitats, totes les quals volem que se respectin, i mai per mai permetrem ni consentirem sacrificar i sotmetre a una d’elles totes les altres, com volen fer i fan els instituters.” (1924)
- “No hem volgut exposar-mos a que lo nom del Diccionari fos obgecte d’aversió de part de la gran majoria del públich valencià i balear, ni que pogués induir qualcú a una mala interpretació de la manera com volem presentar els elements lexicals y literaris de la nostra llengua. Anomenant lo Diccionari Català-Valencià-Balear, satisfeym igualitàriament els fills de totes tres comarques, respectam los drets de tots y expressam millor lo que realment ha d’esser aquesta obra.” (Introducció del Diccionari Català-Valencià-Balear, 1926)

Per as catalanisme militant, es fet de dir-ne llengua mallorquina, menorquina, eivissenca... o baleàrica (com a compendi de ses denominacions anteriors) ataca un des principis fonamentals de sa llengua estàndar, sa seva uniformitat. Per as catalanistes, aquestes denominacions representen un atac a s'unitat de sa llengua, quan realment no és així1.
" La llengua d'aquí no és el català, és el mallorquí "
- Català a Catalunya !!

1. Dec part d’aquesta explicació i sa recopilació de cites d’Alcover a Mateu Cañellas Taberner.

"Catalunya mos roba i manipula sa nostra cultura i sa nostra història ",

Valoració:-5menosmas
Per Aquí, en mallorquí !,, fa mes de 8 anys

A Mallorca, en bon mallorquí ...
Es Català a Catalunya !!


http://www.youtube.com/watch?v=-y56iRuHLuE

Valoració:-4menosmas
Per Jaume Verd, fa mes de 8 anys

hahahaha!!! Tremendo en "Foner"!! Ja és la segona vegada que veig que comenta la notícia amb la mateixa pallissa. O sigui que els seus erudítissims arguments son un "copy - paste"? sempre el mateix!! Ets un campió!! Fins i tot ara ja dubt de que realment ho hagis escrit tu i no ho hagis agafat d'un blog qualsevol. Després, personatges com en Guiem Colom s'enlluernen de la teva sapiència tavernària... Un altre dia, mira de comentar la notícia en qüestió amb arguments nous, i no clavar el mateix "totxo", "Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid"

Valoració:3menosmas
Per guiem colom, fa mes de 8 anys

Se puede estar de acuerdo o no con "Foner", pero no he visto a nadie de este foro que sea capaz de hacerle frente con argumentos. Se los come a todos, empezando por el "historiador". Se limitarán, como el iluminado de turno a largar "aqui, en catalá", sin aportar nada. Absolutamente nada.

Valoració:-1menosmas
Per guiem colom, fa mes de 8 anys

A "Aquí en catalá": Si Vd. respetase la manera de escribir (evidentemente, no lo que dicen), de cada persona que participa en este foro no sería insultado. El castellano, o español, como más le guste, es lengua cooficial en este territorio que es tanto mio como de Vd. Vd. no es nadie para decirnos qué idioma debemos emplear y ya estoy más que harto de su participación con la gracieta (?) de la lengia "LEPE". A Vd. lo insultan y desprecian, pues está haciendo lo mismo que no le gusta. Viva y deje vivir que aquí, en este foro, solo el director tiene venia para eliminar lo que no es correcto. Y emplear una lengua, la que sea, lo es totalmente. A ver si de una vez se lo mete en la cabeza y Vd. escriba como quiera que nadie le reprochará nada.

Valoració:-1menosmas
Per FONER, fa mes de 8 anys

(1): Quan intenten ridiculisar es mallorquí comparant-lo amb so manacorí, llosetí o pollencí…

Amb tots es respectes pes manacorí, llosetí o pollencí, és un insult a sa intel·ligència comparar-los amb so mallorquí. Perquè:

a. fins fa quaranta anys, tothom a Mallorca entenia que xerrava mallorquí.

b. almanco durant es segles XVI, XVII, XVIII i fins ben entrat es XIX, es mallorquins solien denominar sa seva llengua com a “mallorquí” amb tota naturalitat. Josep Massot Muntaner, monjo benedictí resident a Montserrat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012) i gens sospitós d’anticatalanisme, ho reconeix clarament[1]. Durant totes aquestes centúries, inclús abans[2], es mallorquins denominen es seu idioma “mallorquí”, “llengua mallorquina”, "llemosí", “llengua vernacla”, “dialecto”, “llengua materna”, “llengua vulgar” (vulgari lengua en llatí) o “llenguatge balear” (Balearico eloquio en llatí). Així, a títol d’exemple, Gaspar Melchor de Jovellanos, reclòs en es Castell de Bellver, defensarà s’ensenyança en “lengua mallorquina” (1802). Només d’ençà de lo que se coneix com a Renaixença Catalana, que orbita entorn des Jocs Florals de Barcelona, se comença a parlar de “català” –un terme acadèmic i de caire elitista– per referir-se a una llengua independent i comuna que també xerren valencians i balears, enmig de moltes controvèrsies[3].

c. es mateix Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix es mallorquí com a subdialecte des balear, i aquest com a dialecte de sa llengua catalana. No reconeix en canvi es manacorí o es llosetí. Per tant, des des mateix moment que s’IEC xerra de subdialecte (i/o dialecte), reconeix característiques comunes en es parlar de tot Mallorca (i de ses Balears) a la vegada que reconeix unes diferències respecte d’altres dialectes com puguin ser es català central, es valencià o es rossellonès.

d. si hi ha un cappare de sa doctrina catalanista a Mallorca aquest és Tomàs Forteza[4] (1838-1898). Deixeble de Marià Aguiló, Forteza teorisa es catalanisme en uns termes que encara són vigents avui en dia i que mai més seran discutits pes seus seguidors: unitat de sa llengua, postergarció des dialectes i aposta per una llengua literària. Es seu deixeble més destacat serà mossèn Alcover, que se convertirà a ses seves tesis de sa unitat de sa llengua. Idò bé, es mateix Forteza començarà una gramàtica de ¡llengua mallorquina! l’any 1881, un projecte de gramàtica que serà premiat per s’Ajuntament de Palma. Aquesta gramàtica, inacabada i pòstuma, serà editada l’any 1915 com a Gramática de la Lengua Catalana. Un pic més se demostra, inclús entre es pares fundadors catalanistes, sa categoria lingüística des mallorquí com a denominació de sa nostra llengua[5].

e. a l’any 1926, el govern del general Primo de Rivera va crear per reial decret vuit noves cadires acadèmiques a sa Real Academia Española de la Lengua[6] (RAE), dues per a sa llengua gallega, dues per as basc i quatre per as català. Entre aquestes quatre, dues correspongueren a Catalunya, una a València i una altra a Balears per defensar sa varietat mallorquina-balear. Francesc de Borja Moll conta que mossèn Alcover era es gran favorit per fer-se amb so setial balear però finalment qui l’ocupà fou Llorenç Riber[7]. Una vegada més veim com una institució com sa RAE reconeixia sa singularitat mallorquina.

f. de fet, fins fa ben poc sa categoria des mallorquí-balear era indiscutible. Així, fins a l’any 1959 sa Reial Acadèmia Espanyola encara s’hi referia com a “lenguas diferenciadas y no dialectos”[8].

[1] Massot i Muntaner, Josep, Els mallorquins i la llengua autòctona, Barcelona, Curial, 1972, pp. 13-40
[2] Massot i Muntaner reconeix que, ja en es segle XV, hi havia humanistes que ja xerraven de “vulgar materno e malorquí” encara que n’hi havia d’altres que usaven d’altres denominacions com “pla català” o “llemosí” (ibid., p. 15)
[3] No entrarem aquí en debat sobre ets orígens des mallorquí, una qüestió tan apassionada com estèril. Només direm, a títol d’exemple, que es pare de sa Romanística Europea i de sa Gramàtica Comparada, Fiedrich C. Diez, dubtava que es català fos una llengua romànica independent de s’occità (1854). Dos anys després canviarà d’opinió. I quinze anys després, tornarà a canviar de parer. És indiscutible que, durant la Reinaxença Catalana i després, sa relació des català amb so llemosí era un tema candent. Tal com indica Massot i Muntaner, Josep, op. cit., a sa seva famosa Lletra de Convit (1901) que convidava a sa redacció d’un Diccionari de la Llengua Catalana, Mossèn Alcover encara defensava sa relació entre es català i es provençal. Per comprovar que no era una qüestió irrellevant ni menor, encara a l’any 1934, Pompeu Fabra firmava, amb altres, un al·legat titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” on combatia ses teories occitanistes.
[4] Forteza, Tomás,Observaciones generales sobre la lengua materna, Museo Balear, 1886. Sa importància doctrinal de Forteza dins es moviment catalanista és reconeguda per Massot i Muntaner, op. cit., pp. 49-52.
[5] Resulta molt curiosa sa manera com es catalanisme minimisa totes aqueixes evidències que demostren sa categoria històrica i lingüística des mallorquí. Segons ell, es mallorquins haurien perdut de vista sa seva vertadera identitat durant sa grisa època de sa Decadència i no haurien estat conscients de sa seva realitat lingüística fins que es poetes mallorquins de la Renaixença Catalana, encapçalats per Marià Aguiló, els obriren ets ulls, enlluernant-los amb sa resplandor de sa veritat. Fixau-vos en s’analogia amb ses ciències naturals (física, química) on es científic natural descobreix es secrets de l’Univers que romanien amagats i ocults per a tothom. Però més sorprenent encara és s’època en què aquests il·luminats veuen sa llum enmig de sa ignorància i sa incultura des poble, una època en què es considerats pares de la Reinaxença com Aribau encara xerraven de llemosí i on sa “comunitat científica” de llavonses, per dir-ho en termes actuals, encara tenia molts de dubtes que es català fos una llengua romànica independent de s’occità.
[6] Que passava a ser Real Academia de las Lenguas Españolas en donar entrada an es gallec, es basc i es català.
[7] Miracle, Josep, Pompeu Fabra, Barcelona, Delos-Aymà, 1968, pp. 539-540
[8] Boletín de la Real Academia Española de Septiembre-Diciembre de 1959, acta de la sesión plenaria, tomo XXXIX, cuaderno CLVIII, p. 494

Valoració:-28menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 3
Siguiente