El cas de Marienna Sánchez-Jauregui, encara que sigui indirectament, ha revifat una qüestió que es ve arrossegant durant anys i panys, en relació a la representativitat democràtica. De qui és l’escó? De qui és l’acta de regidor/a de l’ajuntament? De qui és la representativitat, quan hom ha estat elegit per la gent?
Els partits polítics, de manera pràcticament generalitzada, sostenen que el lloc de representació correspon al partit polític. I, en bona mesura, se’ls ha de reconèixer que tenen raó. Efectivament, a la nostra part del món, les persones que són elegides per a càrrecs públics ho són dins llistes tancades, que són elaborades per les cúpules dels partits polítics i aprovades pels seus òrgans de direcció. Per tant, si hom va en una llista, és perquè un determinat partit polític ho vol. Generalment, els partits no fan primàries, ni tan sols per escollir el cap de llista. I no n’hi ha cap que en faci per escollir la resta de representants. Per tant, hom és en una llista perquè així ho ha decidit el seu partit polític.
Però els que són elegits són les persones, amb nom i llinatges. I l’escó o la regidoria han de ser ostentades per algú. Aquest algú, generalment, arriba a ostentar la representació perquè abans el seu partit l’ha escollit per fer part d’una llista. Però això no li treu que, al cap i a la fi, el càrrec sigui nominal. Per això, per molt que ho desitgin, els partits polítics no poden treure del lloc de representació els seus díscols. La senyora Sánchez-Jauregui va encapçalar la llista del PP a l’ajuntament de Vila, a les últimes eleccions, perquè així ho va decidir el partit. Però la seua acta de regidora és nominal. Per tant, malgrat que hagi deixat el partit pel qual va ser elegida i que aquest li hagi demanat el càrrec, ella no se’n desferra i el partit no té força per treure-la’n.
La qüestió –altament polèmica- només es pot solucionar de dues maneres: llistes obertes o demarcacions territorials.
El sistema de llistes obertes permetria als electors poder escollir persones de més d’una llista i no haver de quedar-se amb una llista sencera sota cap concepte. Per tant, fos quina fos la decisió dels partits a l’hora de confeccionar llistes, al cap i a la fi seria la gent la que acabaria determinant el lloc que ocupàs cadascú (i qui fos elegit i qui no). Em plau molt recordar el cas d’un regidor elegit fa uns anys per l’Spirit de Flandes a l’ajuntament de Brussel·les, malgrat ocupar el penúltim lloc de la llista, mentre el número 2 de la mateixa llista quedava fora de l’ajuntament. En aquest cas, amb el sistema de llistes obertes, és bastant clar que la representació correspon a la persona. I, de cap de les maneres, a cap partit (als països on existeix aquest sistema electoral) no se li acudiria demanar l’escó a algú que deixàs la militància durant la legislatura en què en fos representant. No tendria cap sentit, perquè no són els partits sinó la gent els que decideixen els càrrecs.
L’altre sistema que contribuiria a aclarir la qüestió seria el de demarcacions territorials. Aquest sistema és factible si ens referim als parlaments, però resulta impossible a demarcacions més petites (com ara, per exemple, a les eleccions municipals). Es tracta del sistema vigent al Regne Unit, o als Estats Units d’Amèrica. El diputat o la diputada són elegits per la seua “constituency”, és a dir, per la seua demarcació territorial. I només hi haun diputat o una diputada escollit per cada demarcació. De manera que la gent sap qui és el seu diputat o la seua diputada. Això focalitza més clarament les responsabilitats de cadascú. I estreny els lligams entre les persones elegides i els seus electors. En aquest cas, òbviament, també l’escó és del diputat i no del partit.
Casos com els que comentam haurien de servir per obrir el debat entre nosaltres sobre com podríem fer una democràcia més participativa i més profunda. Què hem de fer, perquè el desengany envers la política no ens porti a un perillosíssim populisme antipolític? Des del meu punt de vista, millorar el sistema. I he de dir que tant les llistes obertes com les eleccions per demarcació em semblen prou més encertades que no la confecció de llistes per part de les cúpules dels partits polítiques. Amb un sistema de llistes obertes o d’elecció per demarcació casos com el de Bárcenas i companyia serien bastant més difícils.
Benvolgut Guillem,
res més lluny de la meua voluntat que sumar-me a l'antipolítica tot desqualificant el sistema democràtic actual. El meu modest intent era proposar algunes formes de millorar-lo. Però sense desqualificar el que tenim (i que tant ha costat).