Jaume Matas com a Arquelau

Jaume Matas és, sense figura retòrica i sense injúria, un delinqüent: ha comès delictes ratificats per sentència ferma. No anirà a la presó, de moment, perquè el Suprem diu pot pagar amb sis mesos les malifetes que segons un altre tribunal mereixien sis anys de viure a l’ombra. No ingressarà, per tant, al centre penitenciari. La sensació que la Justícia fa parts i quarts, o que la Justícia té una vara de mesurar especial reservada als poderosos d’aquest món, és aclaparadora. Se’n riu de nosaltres, diu amb indignació la bona gent, quan el veu manifestar la seva satisfacció des de la Colònia de Sant Jordi. Plató, però, ens diria que la situació de Matas és com la del tirà macedoni Arquelau, és a dir, la d’aquell que ha comès moltes injustícies i no se’n pot desfer amb el càstig. També ens diria que aquesta és la més infortunada de totes les situacions possibles.

Plató fa que Sòcrates ens ho expliqui al Gòrgies: cometre una injustícia és molt pitjor que patir-la. Aferrau-vos a aquesta idea, cada vegada que els abusos impunes dels quals comanden us regirin les butzes: els vertaderament infeliços són ells, i no han de ser objecte de la nostra enveja ni de la nostra ràbia sinó de la nostra llàstima. Ells són els que tenen l’ànima molt lluny del Bé que, en darrer terme, es confon amb la Bellesa i amb la Felicitat. Plató i Sòcrates encara fan una volta de rosca a l’argument quan diuen que, d’entre els injustos, els més infeliços són els que no gaudeixen de l’oportunitat reparadora del càstig. La condemna és la medecina que pot fer que l’ànima esgarriada retrobi el camí de la virtut. Si ser injust és un infortuni, ser-ho amb impunitat encara ho és més. Arquelau i Matas són els més malaurats d’entre els mortals.

Poc convincent? També ho devia ser per al mateix Plató, que va reforçar l’argument amb un recordatori de la justícia ultraterrenal que les ànimes hauran d’enfrontar després d’abandonar el cos que ara les empresona. Però, què voleu que us digui, tampoc no està tan malament mirar de veure la part de veritat que hi ha al que ens explica el filòsof, i deixar que ens reconforti una mica l’esperit, mentre l’estiu ens passa entre tribulacions diverses i estones plàcides prop de la mar.