Turbulències universitàries

TW
2

Crec fermament que el fet de que les teves condiciones físiques i intel·lectuals coincidesquin o siguin adients amb la teva vocació professional deu ajudar molt a sentir-se ben feliç. No es malauradament el meu cas. Si hagués estat així jo ara no seria un professor universitari, sinó un cantant melòdic –d'aquells que ajuden a la gent a enamorar-se– un jugador de futbol o un menador de cavalls de trot. Hi ha, tanmateix, una altra manera de ser feliç. Per ventura no tan bona com l'anterior, però que t'ajuda al manco a suportar les amargors i fracassos que en la vida vas acumulant Aquest segon camí no es altre que tindre la sort de no posseir cap voluntat ni cap ambició de realitzar una tasca –un ofici– per a la qual un no està gens dotat. És el meu cas pel que fa a la política i la gestió universitària. En aquest aspecte la meva carrera es va acabar cap allà el 1976 o 77 quan vaig vaig dimitir de representant dels anomenats, llavors, “penenes” de la Facultat de Medicina de València. L'altre representant era Bernat Soria, que arribaria –mirau quina diferència!– a ser ministre de sanitat. He volgut dir això, de la meva nul·la capacitat per administrar el poder, perquè avui tenc el propòsit de parlar de dues petites turbulències que han provocat col·legues meus que encara els agrada i il·lusiona la política universitària, i tenc l'esperança de que el meu ja crònic decencís del que he parlat em donarà el to adient per a relativitzar i apaivagar els disgusts que els dos desencontres han provocat.

El primer és l'acusació de plagi que ha rebut una de les noves vice-rectores. Es tracta de que per poder complir una encomana que li havia fet el Consell de Menorca de que confeccionàs un estudi sobre la viabilitat de l'economia sostenible en aquella tan estimada illa va acudir –deia la premsa,la meva única font d'informació– a copiar al manco parcialment un informe que es referia a una altra illa, no de l'Arxipèlag Balear, sinó del Canari. El segon incident desagradable fou el d'una altra professora –cap comentari a la coincidència de gènere, please– que va recriminar públicament al rector acabat d'elegir el fet que l'hagués destituïda d'un càrrec que li segui fent molta il·lusió. Afirmava, la professora, que la causa de la destitució era una venjança perquè ella havia fet campanya, a les passades eleccions a rector, a favor de l'altre candidat. En la democràcia –devia pensar– s'ha de saber perdre, però també guanyar. Per llevar ferro al primer incident– el del plagi– vull recordar el que deia el meu mestre el professor José María López Piñero. Deia, l'esmentat catedràtic de València, que quan un escriu imitant l'escrit d'un altre no s'ha de dir mai que està copiant, sinó que s'està “inspirant” en l'altre.

Si la còpia és produeix de dos escrits distints, llavors s'ha de considerar que el que copia realment no copia, sinó que fa una tasca de síntesi, i, si es còpia de tres, llavors ja es pot considerar investigació original. Per relativitzar igualment el problema de la destitució i de la pèrdua de confiança del que abans he parlat acudiré a una dita de les universitats americans que em va ensenyar, en aquest cas, el professor i amic Tomàs Glick, catedràtic a Boston, segurament per a consolar-me, de les meves –com he confessat anteriorment– tan minvades capacitats per a la gestió universitària. A Amèrica diuen que, a la universitat, el que sap investigar i escriure, publica, el que no és bo per escriure i publicar es dedica a ensenyar, i el que no sap ni escriure ni ensenyar el fan rector, vice-rector o director d'algun organisme. He escrit aquest articlet –crec que no cal subratllar-ho– amb la més bona de les intencions i amb la voluntat de posar ungüent de reblanir. Com sempre, per altra part: som un poc granat per mudar ara de caràcter.