Segons explica Henry Hazlitt a L'economia en una lliçó, els impostos consisteixen en unes determinades quantitats que l'administració sostreu als ciutadans per a dedicar-les a d'altres usos, que poden ser teòricament millors (o més necessaris pel bé comú) que els que els ciutadans podrien establir pel seu compte.

Per cada euro que es paga en impostos, doncs, un euro menys que tenim per dedicar a d'altres consums. L'Estat dedica el que recapta a adquirir béns i serveis ben diferents dels que sol derivar els seus diners el ciutadà; aquest sol consumir (una vegada satisfetes les seves necessitats més indefugibles: menjar i habitatge) tecnologia, viatges, gastronomia, cultura, moda, etc. Mentre que l'Estat s'ho gasta en d'altres productes i serveis: carreteres, justícia, educació, mitjans de comunicació públics, institucions -més o menys necessàries-, policia, etc. Al final, doncs, es tracta de decidir dins quina butxaca els diners fan més profit: si dins els nostres o dins els de l'administració pública.

La pujada de l'IVA a diversos productes culturals (a les entrades de cinema i teatre, als discos de música, als llibres electrònics...) està suposant, pel que ens diuen, una sotragada mortífera a diverses indústries culturals. El passat cap de setmana ha estat el pitjor, a Espanya, ‘de tota la història', amb un 50% de baixada respecte al mateix període de l'any passat, abans de la pujada d'impostos. S'han tancat en els passats dos anys prop de 150 sales de cinema a tot l'Estat; i els grans multicines anuncien que obriran més sales, més petites, i concentren així en el seu espai la gairebé totalitat de les exhibicions. La veritat, però, és que el sector del cinema ja sofria de la crisi abans d'aquesta pujada d'impostos; recordem que a gairebé cada poble hi havia fins i tot dues sales de cinema: fa dècades que aquesta realitat ha desaparegut.

Tanmateix hem de recordar que una pujada d'impostos no significa una pujada de recaptació: amb les sales buides deuen recaptar ben poca cosa, a més de gastar diners públics en l'atur que s'haurà de pagar a les taquilleres. La gent dedicada al cinema i la cultura es troba, però, davant d'una disjuntiva: sempre ha estat partidària d'un estat gran i protector i per mantenir-lo ara no queda més remei que apujar impostos. Quan les pujades d'impostos per mantenir els nostres somnis col·lectius ens afecten a nosaltres, la cara ens canvia i adoptem el posat dels liberals conservadors. La insuportable lleugeresa de les raons econòmiques: volem que apugin els impostos a d'altres activitats: no als llibres ni a la cultura. Però si la gent paga més pels productes bàsics: ¿quina quantitat podran dedicar després als luxes indispensables que proporcionen les pel·lícules i els llibres?