Diuen: la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Responc: i un be negre! No pretenc esmenar Lavoisier, Déu me n'alliberi!, però probablement no va tenir en compte les excepcions que sempre complementen la regla. La dreta espanyola -una matèria amb la solidesa del mac de torrent- potser va ésser creada amb retalls del setè dia, vull dir que no en sé els orígens, però és evident que no es transforma ni es destrueix, perquè sempre és la mateixa. Intolerant, regressiva, d'esperit guerracivilista. La mort de Chávez li ha donat oportunitat d'expressar-se amb la grolleria més execrable, sense que caigués en el fet que la llarga agonia del president veneçolà recorda la de Franco. De manera que totes les frases de coratge que dedicava al soci de Hitler i Mussolini i els elogis que li provocava la seva resistència sobrehumana, s'han convertit en befa i escarn quan es tracta de comentar la lluita de Chávez per la vida. L'acarnissament de la dreta amb Chávez recorda el poema de Brossa a Franco. Amb una diferència substancial, Brossa és un grandíssim poeta i els corifeus de la dreta més aviat destrossen el llenguatge. Únicament se'n salva, de la vulgaritat absoluta, la senyora Aguirre. Parlant és verinosa com ningú, però els seus insults tenen un punt d'espontaneïtat refrescant. Heus ací que la senyora Aguirre ha titllat d'imbècil un altre pes pesant del Pepé, la senyora Cospedal. I ben segur que haurà provocat un esclafit de rialles a cada casa. Aquest insult (imbècil!), dit per qui l'ha dit i adreçat a qui va adreçat, sona bé a l'orella. És tan optimista com el pam! d'una botella de cava català en ésser destapada; d'aquest cava, precisament, que l'ABC no vol que comprin els espanyols. Potser la senyora Aguirre no sap fer gaires coses (em refereixo a coses ben fetes; de les altres, tantes com vulgueu), però insulta amb gràcia de maja de Moreno Torroba i, si la treuen del solc, té una coça de mula furra que talla la respiració. La que ha rebut Cospedal, en concret, és per a fer-li caure la pinta de set pisos que acostuma a lluir en el Corpus toledà. Però, què en farem...? Temps tindrà de recompondre's el monyo que donzelles té que la pentinen...! Entre insults i exabruptes de mala estofa, molts dedicats a Catalunya, Espanya s'envileix i s'envileix. Ara es lícit insultar tothom, descomptant els àrbitres. A Víctor Valdés l'han sancionat amb quatre partits per cantar-li les quaranta a Pérez Lasa. Rodríguez Ibarra, en canvi, no ha rebut ni una amonestació de Rubalcaba pel fet de desbarrar contra el catalanisme. Rodríguez Ibarra -un dels antics barons de la dreta roja- ha acusat Artur Mas de colpista i de fer ús d'estratègies nazis i feixistes pel sol fet de voler convocar una consulta popular entorn de la independència. I Jiménez Losantos, un exemplar conspicu de la dreta fètida, qualifica Catalunya de membre gangrenat. No hi ha remei, l'insult ha substituït la paraula reflexiva. Els de dalt, més que parlar, criden. I de la cridòria surten els malentesos. En tenim un exemple ben a prop. Lorenzo Bravo va titllar Bauzà de feixista, i el president (no meu, dels altres) s'ho va prendre com un insult.•