Pocs són els dies que no tinc moti-us per demanar-me de quina pasta estem fets els ciutadans d'aquestes illes. Dies enrere llegia que el Govern pagarà els deutes dels col·legis privats i mantindrà l'endeutament amb les escoles públiques. A mi em costa creure-ho.
Però no dubto que, vist el que estem veient tots els dies, no pugui ser cert. Si bé del que no tinc cap dubte és del menyspreu del Govern Bauzá i del conseller Bosch pel que fa a la nostra llengua, tot seguint les directrius del ministre nacional d'Educació, però, i cal no oblidar-ho, amb convicció pròpia. Després allò dels impostos, em refereixo a aquestes noves modalitats que volen aplicar als lloguers de cotxes o a les grans superfícies, amb conseqüències evidentment negatives pel que fa a l'ocupació i als ingressos municipals, la baula més dèbil de la cadena de l'Administració pública i la més necessitada.
Impostos que, amb un cinisme vergonyós, volen qualificar d'ecològics. Ells, precisament. O les desavinences amb els comerciants de les Illes, que són els que més llocs de feina generen, vivifiquen les ciutats i són un dels principals suports de les classes mitjanes, i avui tan directament afectats per la crisi i la baixada del consum, i ara per la indiferència i la ignorància dels responsables polítics. O la manera agressiva, i amb alguns punts d'aparent indiferència, amb què pretenen passar per l'adreçador la sanitat i l'educació a la nostra comunitat. O les accions i mesures insinuades sobre l'ús del territori que fan veure clarament que per ells, pel Govern Bauzá, el territori no és un valor en si mateix, sinó un simple recurs al servei del pressupost o de determinats interessos econòmics, com són ara els interessos turístics.
O la grossera resposta en forma de silenci altiu a l'oferta de diàleg del secretari general d'UGT. O els confusos estratagemes per defugir una resposta directa al sospitós embolic de la farmàcia del president, incloent-hi l'ús d'un discutible i discutit informe signat pels responsables de l'advocacia de la comunitat que, segons com acabi tot, no haurà fet cap bé al seu prestigi. O que es retiri el suport a l'Institut Ramon Llull per òbvies diferències ideològiques amb el president de la Generalitat. O el clam desesperat i sense cap resposta dels aturats, dels discapacitats, dels desnonats, dels immigrants i, en general, de tots aquells que no fan part de l'entorn polític o social dels que ens comanden. I l'oposició? Mare de Déu dels desemparats, pregueu per nosaltres! Tot plegat, m'hauran de perdonar, és el que fa que em demani, de cada cop amb més preocupació, quin és el límit.
