A finals de 2012 se'ns va vendre l'Apocalipsi, segons els maies, i, com a molt, la fi del món es podria convertir en un canvi d'era. Però que s'hi converteixi dependrà només de nosaltres, i de la nostra capacitat de modificar el curs de les coses. No voldria deixar de banda, emperò, la consideració, molt generalment acceptada, que les crisis constitueixen oportunitats. Si hem de treure oportunitats dels daltabaixos, podem convenir que ens trobam en un gran moment!

L'any 2013 haurien de passar determinades coses, per començar a sortir del pou. D'aquestes, des del meu punt de vista, n'hi ha algunes de relativament factibles (i probables), d'altres de factibles (però improbables), d'altres tan difícils de realitzar com d'improbable realització.

Per exemple, per tenir governs que prenguessin mesures per reactivar l'economia d'acord amb el principi que la inversió pública es pot combinar amb la iniciativa privada, haurien de caure el govern de Bauzá i el govern de Mariano Rajoy. Que caigui el primer entra dins allò que resulta possible -i que, en condicions normals, fins i tot seria probable-.

Un president que té tancades totes les portes de qualsevol diàleg amb els partits de l'oposició, que ha cremat els ponts amb la majoria dels agents socials de les Illes Balears, i que, a més, té la meitat del propi partit que el voldria fora, ha de ser un equilibrista extraordinari per poder mantenir el càrrec. Si a això hi afegim que té pendent una decisió judicial sobre la seua presumpta incompatibilitat entre l'exercici del càrrec públic i les seues tasques professionals, el còctel sembla insalvable.

Segons tots els paràmetres a l'ús, en José Ramón Bauzá ja hauria d'haver deixat de ser president de les Balears, però encara s'hi manté. I, malgrat els equilibris circences, no m'atreviria a dir que 2013 serà l'any en què ho deixi, tot i que no només resulta possible, sinó que, teòricament, sembla també probable.

La caiguda d'en Rajoy és una mica més improbable, tot i que també entra dins els paràmetres d'allò possible. Tot indicava que Espanya hauria de demanar el rescat econòmic per part de la Unió Europea dins l'any 2012, però això no s'ha esdevingut. Arribam al 2013 i les sacsejades previstes més o manco s'han amortit, de manera que el president del govern espanyol no ha hagut de presentar la seua dimissió. No sabem com evolucionarà això dins 2013, però no hi ha gaires indicis favorables a fer augmentar, ni que sigui una micona, el crèdit d'Espanya, a Europa o al món. Per tant, l'incendi pot revifar en qualsevol moment, encara que, a estones, faci la impressió que podria estar controlat.

Un canvi polític podria constituir una bona ocasió perquè, per una vegada en la vida, a les Illes Balears, els nostres dirigents intentassin actuar d'acord amb allò que més convengui al nostre país, i no a partir de paràmetres que poc o res tenen a veure amb els nostres interessos. Una eventual caiguda d'en Bauzá i del seu govern ens posaria novament davant el mirall, i s'haurien de prendre decisions sobre com reorientar la política desastrosa que aquest executiu ha dut a terme. Si a l'eventual caiguda d'en Bauzá s'hi afegia una sotragada a nivell estatal, les reorientacions polítiques resultarien considerablement més fàcils.

En tot aquest context no hem de perdre de vista que un dels notres països -el més voluminós tant demogràficament com econòmicament- està embarcat en la transició nacional. I això també tendrà -tant si ho volem com si no- efectes importants sobre les illes Balears. Hauríem de decidir què volem fer-ne, de les Illes, en aquesta transició nacional. Volem emprendre un camí paral·lel, al qual tenim tot el dret del món? Volem estar esperant, a veure què passa, amb el perill que després no tenguem temps suficient per maniobrar i actuar d'acord amb les necessitats de la nostra societat? Preferim girar la cara cap a un altre costat i no voler veure que s'acosten canvis molt importants, que afectaran decisivament l'estructura de l'estat (dels estats), a la nostra part del món?

Tot apunta que 2013 pot ser un any molt interessant, de canvis profunds, de crisi plena, d'oportunitats llampants. Podem escollir entre l'acció i la depressió, i actuar d'acord amb allò que necessita la nostra societat o allò que reclamen les sangoneres de sempre. És a les nostres mans, i no som capaços de veure-ho.