La jacobina i centralista República Francesa ha acceptat canviar el nom oficial d'un topònim català, Canigó, contra la grafia francesa Canigou. No és això precisament el sentit del vot dels 34 diputats de les Illes Balears que el 17 de juliol passat canviaven l'article 14 de la Llei de normalització lingüística de 1986 per impedir que els nostres topònims oficials i únics siguin els escrits correctament en la llengua territorial pròpia.
Hem de creure en miracles francesos? Diuen que n'hi va haver un a Lorda. Però aquí parlam d'un fet administratiu atribuïble, més tost, a la tenacitat d'un grup de persones cultes i compromeses amb el seu país. Les aigües molles acaben per foradar les dures roques, diu un vers d'Ovidi que agradava molt a Francesc de B. Moll. Aquests ciutadans catalans de França, des del Consell General dels Pirineus Orientals, no han cessat d'argumentar el criteri científic: els topònims oficials han de tenir una única forma, la de la llengua pròpia del país, d'acord amb la normativa ortogràfica establerta per l'autoritat acadèmica.
Aquest criteri no és d'ara, es va establir al III Congrés Internacional de Toponímia i Antroponímia de Brussel·les, el juliol de 1949, i és acceptat per la universalitat dels països, entre ells Espanya i França, encara que no el tenien gaire en compte en les seues decisions. Val la pena que el coneguem. L'article 7 de les resolucions aprovades precisa que, atès que els topònims són documents valuosos de geografia humana (també ho són, evidentment, històrics i lingüístics), han de ser consignats sense alteracions en els documents oficials, principalment en les regions on la llengua és diferent de l'idioma oficialment imposat.
De tota manera, les denominacions oficials no obliguen els particulars. Qui voldrà escriure els exotopònims Londres, Munich, Nueva-York, Lérida, Osca o Conca així ho farà. Ara bé, en documents oficials o en la Cartografia internacional, haurien d'aparèixer com London, New-York, München...
Aquest deu ser el sentit del dictamen de la UIB, autoritat en matèria lingüística i d'obligada consulta per part dels nostres governants (Art. 35 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears), encara que aquesta vegada li han fet menys cas que a un pixat de ca, emprant un símil del poeta castellà León Felipe.
