cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 24°
23°

Peus de fang

L'Espanya del boom econòmic del canvi de mil·lenni, de les grans inversions, de les despeses incontrolades a mans foradades, dels diners fàcils (i ficticis), de la desmesura..., aquesta Espanya d'això i molt més, que semblava haver entrat en una opulència sense límit, ha esdevingut finalment un estat ruïnós, amb peus de fang. Talment com l'Espanya imperial dels Àustries. Bé, talment no perquè aquella Espanya era, formalment, un imperi i l'actual l'únic que conserva d'imperial són els deliris megalòmans i malaltissos dels Aznar de torn.

Tot i així, la situació d'ara recorda el pitjor d'aquell desventurat imperi. Les imatges de falsa riquesa i puixança de fa segles s'assemblen a les de fa uns anys. I amb la mateixa incapacitat d'afrontar-ne el cost econòmic, cosa que va minar la suposada solvència d'aquell imperi on el sol no es ponia. En plena expansió imperial les finances varen viure anys d'eclipsi. Els deutes immensos i incapaços de liquidar amb els grans banquers alemanys del Fugger recorden el que avui dia ocorr amb els mercats financers (de la mateixa manera que Merkel, per analogia, ens ha de recordar els Fugger). Les infraestructures gegantines escomeses per bastir comunicacions entre els diversos territoris imperials s'assemblen als AVE i aeroports ruïnosos amb què últimament s'ha volgut bastir l'imperi interior.

El panorama que va trobar Felip II en accedir al tron el 1556 era tan angoixant que l'any següent declarà la primera de les quatre fallides econòmiques que hi hagué durant el seu regnat. És a dir, mutatis mutandis Espanya ja hagué d'esser rescatada fa mig mil·lenni, en plena època imperial! El deute públic (els anomenats "juros") no es pagava i s'havia de renegociar. M'imagín que els proveïdors també ho devien tenir cruu per cobrar de l'administració. No cal dir que els governants prometien als súbdits tot el contrari del que després feien. I que els "funcionaris" en patien les conseqüències.

Les tropes d'ocupació de Flandes, per exemple, s'amotinaren el 1576 perquè feia més de dos anys i mig que no cobraven. Les reduccions de sou es repetiren i les retallades fins i tot arribaren a la cort. Per descomptat que els imposts, més que pujar, es dispararen però les grans fortunes en restaren al marge i les classes mitjanes i baixes foren qui patiren el pes de la pressió fiscal. Les imatges de pobresa i misèria d'aquella Espanya que, això sí, no volia deixar d'esser "imperial" són ben conegudes per a qui ha llegit una mica d'història. Mentrestant, els guanys dels poderosos s'invertien en rendes i coses per l'estil, no en activitats productives. Enmig de tot, el frau estava a l'ordre del dia. I no cal dir que els banquers condicionaven la política.

En fi, tot això s'esdevingué als segles XVI i XVII però segur que ens sonarà a rabiosa actualitat. Qui és que diu que la història no es repeteix?

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Miró Font, fa mes de 11 anys

El 1640 s'independitzà Portugal però curiosament Galícia es quedà dins Espanya i ara podria passar ben bé que Catalunya-Principat s'independitzàs i Balears i València es quedassen dins Espanya i Catalunya Nord dins França. Aquest és es meu temor

Valoració:1menosmas
Per sam, fa mes de 11 anys

Un article sensacional! Ës veritat, la història es repeteix.

Valoració:2menosmas
Per Un Joan de tants, fa mes de 11 anys

@ Joan Miró

Noltros no mos independitzarem, però els Paissos Baixos si.
Ara ja deu esse el nostro torn

Valoració:3menosmas
Per Joan Miró Font, fa mes de 11 anys

Si és veritat que sa història es repeteix i aleshores no mos independitzàrem, ara tampoc ho farem, aquest és es mal

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente