Temps de prodigis és el títol de la darrera obra de Sebastià Manresa, amb un subtítol que avisa de què va el seu contingut “Novel·la de les Germanies de Mallorca”. El doctor Manresa, armat de paciència i de coratge, ha remenat els valuosos treballs de recerca d’arxius fets per erudits com mossèn Pere Xamena i Ramon Rosselló, entre d’altres, per fer-los servir de base per a aquesta novel·la, dirigida a explorar aquesta revolta de pagesos i menestrals. Amb aquest objectiu, construeix un seguit de personatges de ficció i, a través de la perspectiva subjectiva d’un d’ells, ens relata els fets, un relat que està bastit a partir del que els cronistes han anat extraient dels arxius històrics. Una estratègia que li permet escapar de la simple constatació dels fets –aquests són els que són– per introduir-hi valoracions subjectives del protagonista, és a dir, les de l’autor. És així que en Rafel, l’ajudant de cirurgià agermanat que explica els fets, té molt clar que els de l’altre costat també lluiten per unes reivindicacions, però que les seves, les dels agermanats, són les justes. Vull dir que, més enllà de ser un recurs literari i preservant la necessària objectivitat de l’historiador, l’autor empra els seus personatges per prendre partit per la causa dels agermanats.

En alguns moments, la novel·la esdevé tan actual i oportuna que els he de confessar que, sovint, en molts passatges, no em quedava clar si estava llegint una novel·la de les Germanies o el diari d’un dia qualsevol: pagesos i menestrals ofegats per uns impostos destinats a pagar la mala vida, les capbuitades i la corrupció d’aristòcrates i senyors de la península. I traïdors, molts traïdors –aquests nostres– especialment a la causa dels oprimits: no he pogut evitar que em vingués al cap la veu d’en Majoral cantant “Que té aquesta terra nostra/que congria traïdors ...”. I la barbàrie d’una guerra (in)civil, de la qual no se n’escapa cap dels bàndols involucrats. I justament, el doctor Manresa –no debades és i ha fet de metge tota la vida– per aquí, pel costat de la barbàrie, obre una porta a l’esperança, una opció difícil i que, precisament per això mateix, pot semblar una mica rebuscada, però és efectiva i, per afegitó, està en la línia de recents descobriments de les neurociències que situen les emocions controlant –per a bé i per a mal– la part racional. És “l’error de Descartes” que explica el neurocientífic Antonio Damasio: animals racionals, sí, però amb sentiments i emocions. I, malgrat tot, sort que en tenim.

Temps de prodigis va ser presentat ahir horabaixa en el Centre Cívic de Portocolom. Estic segur que, si el llegeixen, no se’n penediran.