Fa uns dies vaig poder llegir que la portaveu Mabel Cabrer es queixava iradament de la violència d'un cert personal en contra de les decisions preses per les institucions que ara ells comanden en lloc de governar. Es referia al fet que una parelleta de joves havien intentat exhibir una pancarta al Principal el dia de l'entrega dels polèmics premis Ciutat de Palma. També a les diferents xiulades que s'endugué el Bauzá i cia. per terres de sa Pobla, Felanitx i onsevulla que hagi anat a bravejar d'expert col·laborador d'Intereconomia, posem per cas, i a l'escridassada que s'endugué Mateo Isern Estela al discurs del dia de la esta de l'Estendard, i a altres per l'estil. I el que queda per ploure.

Sols subratllen el que els convé. Jo estic en disposició d'explicar un ridícul monumental que volien etzibar-nos als jurats del darrer certamen literari Premis Mallorca de Creació literària, ara en lenta agonia a la unitat de cures pal·liatives. El de poesia estava compost per: Pere Ballart, Antonina Canyelles, Bernat Nadal, Vicent Salvador i Gabriel Florit, servidor de tots vostès. Ens reunírem a la Misericòrdia el dia 8 d'octubre de l'any passat per mirar de decidir la cosa. A una altra estança de la casa també hi eren convocats els jurats del premi de narrativa juvenil: Ramon Bassa, Pau Faner, Enric Larreula, Gemma Lienast i Gemma Pasqual. Una bona colla com poden veure.

Quan ja teníem la feina pràcticament feta, es presentà un tal Miquel Barceló, secretari tècnic no sé de què, ens reuní a tots deu dins la mateixa sala i ens enflocà que, aferreu-vos, signéssim sense data l'acta del veredicte i sols un exemplar per a la casa, cap ni un per a nosaltres. Ens hi negàrem, clar. Vérem de seguida que el que volia era enterrar l'acte i tal dia farà un any. I en cas d'empentes, fer-nos quedar a nosaltres, els jurats, com un pedaç brut. Va ser quan l'home es posà molt seriós i amenaçà de manera directa de desautoritzar-nos si no fèiem allò que ens deia. Crec que va ser en Ramon Bassa que li advertí que estava malparant un acte administratiu oficial, la qual cosa era flagrant delicte. Allò definitiu, però, va ser quan crec que va ser Pere Ballart li etzibà que: cap problema: aniríem al bar de l'enfront, signaríem l'acta en qüestió, la portaríem a tota la premsa i allà cançons.

Va ser aquí quan l'home s'ho repensà, es posà lívid, sortí, telefonà no sabem a qui, i quan tornà ens digué que bé, que d'acord, ho faríem com sempre i que els premis es farien públics abans de final de mes com deien les bases. I així va succeir. Després tots plegats dinàrem a un restaurant de la Rambla i ni Maria Salom, ni Joan Rotger, ni Gari Duran comparegueren a donar-nos el bon profit. A l'entrega de premis no ens convidaren. I potser feren bé. En properes entregues n'hi faré saber més de les violències que vostès saben exercir, senyora portaveu. No passi ànsia.