No és rellevant que la senyora Francisca Pol hagi dimitit cedint a les pressions dels seus i dels externs. És clar que havia de dimitir. El que és veritablement rellevant és que el PP tengui persones així entre els seus militants, persones amb un humor de gust tan groller que no s'havia vist cosa igual ni en temps dels calendaris de camioner. Que ara, damunt les eleccions, la gent del PP s'hagi empegueït del comportament de la seva camarada la senyora Pol, no ho hem d'interpretar com un signe de regeneracionisme per reconquistar el poder com un partit de gent elegant i culta. Que el partit en té, i molta, és clar, però, tant si li agrada com si no, ha de conviure amb les estridències d'un personal no gens refinat, no contaminat per la cultura i sense noció de les bones formes.

La senyora Francisca Pol no es deu haver convertit a l'humor ordinari i brutinyós sobtadament, aquests dies passats. Això no s'improvisa. Les persones respectuoses amb les altres persones ho són normalment, no rompen la norma a través de les xarxes socials. Per fer el que ha fet la senyora Pol, s'ha el que sigui, però de tota la vida. Diria que d'avior, si aquest concepte no implicàs els seus ascendents. Però, en fi, segur que res de tot això no ha vengut de nou als seus companys de partit més pròxims.

L'episodi protagonitzat per aquesta militant del PP desentona de l'estil que transmet el senyor Rajoy i que s'ha preocupat de depurar a mesura que ens acostam a les eleccions. El senyor Rajoy del debat no encaixa en unes maneres de fer que incloguin el comportament de la nostra conciutadana senyora Pol. Però seria un error creure que el seu cas es dóna tan sols en la militància més o menys de base -encara que ella ha gaudit d'oportunitats, de càrrecs i de prebendes. Al contrari, les fonoteques són plenes d'exabruptes i d'insults de tota mena en boca dels militants més conspicus. L'endemà del debat, alguns directius regionals del PP s'adreçaren al senyor Rajoy per felicitar-lo i celebrar el seu triomf, i ho feren en un llenguatge que pertany a la mateixa família de l'afer de la senyora Pol. D'alguna manera, la senyora Pol es pot sentir víctima d'un greuge comparatiu, perquè, de companys tan poc delicats com ella, n'hi ha molts en llocs clau del partit i en el govern de variades institucions.

Així i tot, l'elegància i l'estil moderat del senyor Rajoy no ens hauria de fer oblidar que feia part del govern d'Aznar quan aquest es va alinear amb Bush i Blair en la guerra contra l'Iraq. La destrucció dantesca de vides i de béns, de futur i d'esperança, plenament assumida pel senyor Rajoy, ni que, en darrer extrem, fos per omissió, ens diu molt més que el refinament del seu estil i la seva màscara de moderació.