Un dels fills de Gaddafi -el mateix que vam poder veure ja mort al costat del seu pare dins la cambra frigorífica-, va mantenir un idil·li amb una bella model americana, Vanessa Hessler, potser cèlebre per haver fet el paper d'una princesa grega en una d'aquelles horroroses pel·lícules basades en els còmics d'Asterix. Hessler s'ha fet encara més coneguda per aquest motiu: ha confessat que durant quatre anys va mantenir una relació amorosa amb Moatassem Gaddafi, cosa que li ha costat haver de deixar de ser el rostre públic d'una casa de telefonia alemanya, filial de l'espanyola Telefónica. Vanessa ha dit a una revista que lamenta la mort del seu antic amant -"va ser una bella història d'amor"-, i que la família de Gaddafi era gent senzilla, "com vostè i jo".

Quan van començar les revoltes, Hessler no va callar, però: va afirmar que no s'havia de finançar els revoltats contra la dictadura perquè tanmateix era gent ‘que no sabia el que es feia', i que tot el que s'afirmava sobre el fanatisme del sàtrapa era mentida. Va ser llavors quan l'empresa que la tenia contractada com a model li va exigir que retirés aquestes paraules. I, com que ella s'hi va negar, van rescindir el seu contracte. Ara toca demanar-nos sobre el sentit de tot plegat.

Hi ha dues dimensions d'aquest problema. Hessler va conèixer la família Gaddafi, i un dels fills de la casa va ser el seu amant. Va tractar amb ells en la intimitat i va trobar gent afable, càlida, normal, i fins i tot va deixar-se seduir per ells, ¿potser no podem comprendre que lamenti la mort dels membres principals d'aquella família? ¿Hi ha algú que dubti que els Gaddafi no eren un plegat de bojos sanguinaris i inhumans sinó que també podien ser bonhomiosos i atents, amants i alegres, esplèndids i amigables? Sabem que Gaddafi no tremolava a l'hora d'enviar les seves tropes a eliminar físicament els rebels que li feien la contrària: ¿però li treu això la capacitat d'assemblar-se a qualsevol persona normal, com ho som vostè i jo? Vanessa Hessler els recorda com a persones, no com a dimonis. La model es troba en una situació semblant a la de la periodista hongaresa Gitta Sereny; aquesta, després de l'Holocaust nazi, va proposar-se entendre els botxins, i per això va parlar durant hores i hores amb Frank Stangl, el comandant dels camps nazis de Sobidor i Treblinka, abocant tot el que va aclarir en un llibre fonamental: Des d'aquella foscor. Sereny no va trobar un monstre (tampoc Primo Levi ens descriu els assassins totalitaris d'aquesta manera): si Stangl només era un ésser humà qualsevol que va trobar-se perpetrant un dels crims més abominables de la història, ¿potser no és possible que Gaddafi i els seus fills fossin també això?

Potser ens agrada pensar que els dictadors i els seus acòlits són bèsties immundes: això seria massa senzill. Hessler fins i tot pot recordar-nos que aquell jove sanguinari podia ser estimat i guanyar-se els seus favors. No és la història de la bella i la bèstia. Eren persones, i és per això mateix que mereixien ser combatudes tot i la bondat que Hessler va poder-hi trobar.