Contínuament estam obligats a triar. Ara bé, ben poques vegades aquesta tria arriba a tenir gens d'importància per a la nostra trajectòria vital. Habitualment, la presa de decisions sol ser una activitat rutinària i que afecta temes més aviat intranscendents. Carn o peix, metro o autobús, i altres banalitats per l'estil. En aquests casos, que són els majoritaris, el resultat, a banda de ser ben poc important, està prèviament més que decidit, ja que tots plegats deixam ben poc espai a tastar noves possibilitats. Qualcú aprofitarà per recordar que som conservadors per naturalesa -una característica de l'evolució humana que ens ha permès arribar on som, diran- i que ens arriscam més aviat poc per por de no perdre una engruna. Com a espècie, tal vegada aquesta desconfiança ens hagi servit en algun moment de la nostra curta història per salvaguardar-nos dels perills que ens assetjaven a la sabana, però no és menys cert que algunes de les fites més importants les hem assolit quan hem deixat aquests temors atàvics enrere i hem optat col·lectivament per fer una passa endavant.

D'aquí que n'hi ha que veuen amb preocupació com el temor, la por i l'absoluta desconfiança marquen el ritme amb el qual ens enfrontem com a societat als reptes que tenim en l'horitzó. En uns moments plagats de dificultats, ens trobem atònits davant uns representants polítics -de tots els colors- que juguen al discurs de la por com a única carta per mobilitzar l'electorat. És un discurs covard, trist i penós que comparteixen molts partits i que passa, entre molts altres ardits, per plantejar els respectius projectes com els menys dolents de tots els que es presenten. Tota una declaració d'intencions. És ben cert que no hi ha massa coses que ens puguin fer mirar l'horitzó amb optimisme. No es tracta d'enganyar ningú ni de propagar la innocència de l'infant que creu que si deixa de pensar en coses dolentes deixaran d'existir. Això també seria un error, certament, que ens pot conduir a conseqüències tan nefastes com els discursos de la por que empren uns i altres i que no tenen cap altre objectiu que acabar de laminar el deix d'esperança que encara ens podia quedar.

Ara bé, renunciar al futur per la por del present ens hipotecarà col·lectivament, com ja ho està fent la migració forçosa a què estan obligades les generacions més ben preparades de la història del nostre país si volen fer res de profit. Deixar aquest present en mans dels polítics de despús-ahir -Rajoy era ministre d'Aznar i Rubalcaba de González, a tall d'exemple del que espera als nostres veïns i que acabarem patint tots nosaltres-, no ens pot dur res de bo. Què podem esperar d'aquests personatges que foren ensinistrats en les renúncies de la Segona Restauració? Quin futur ens han d'oferir aquesta gent? Tots plegats semblen disposats a acabar d'enterrar la confiança en un futur millor com l'única manera de garantir-se l'escó de torn.

Ara, que encara ens deixen triar, tal vegada seria el moment de plantar-se, de dir prou. De remarcar, d'alguna manera, que la tria que ens volen vendre el 20-N és com la que planteja la batlessa de Maó: una estafa que insulta la intel·ligència del populatxo. D'alçar una mica la veu, vaja, per reiterar que tot plegat ens sona talment el botxí ens demanàs si preferim la destral o el fusell. I la pregunta no canvia: hi ha alternativa al desencís?