Del jutge Juan del Olmo Gálvez en parlàrem fa un grapat d'anys amb Martxelo Otamendi, un dia que vingué a la UIB, a la sala d'actes de l'edifici Ramon Llull quan encara el seu cas redolava pels tribunals, per provar d'aclarir-nos la singularitat del tancament del diari Euskaldunon Egunkaria (el diari dels que parlen en basc), la seva detenció com a director que n'era aleshores, el 2003, juntament amb altres companys seus, les vexacions i humiliacions a què foren sotmesos per part de la policia, les capses de cartró absolutament buides que la televisió mostrà que treien dels seus domicilis com si es tractàs de proves definitives de terribles delictes, tot plegat sota de l'acusació de pertànyer, fer el joc, donar suport als terroristes d'ETA, de la qual cosa amb el temps i mooolta paciència per part dels acusats, han arribat a ser-ne declarats innocents. Res, fum d'estampa. Hagueren de passar set anys perquè el 12 d'abril de 2010, l'Audiència Nacional absolgués els cinc acusats, aclarint endemés la sentència que quedava provat que mai havien defensat els postulats de la banda terrorista ni publicat mai cap article a favor del terrorisme. Poden esperar d'asseguts que els indemnitzin.

De demanar-los perdó ni imaginar-ho.
Aquesta va ser la primera vegada que vaig sentir a parlar del jutge Del Olmo i de la seva particular manera d'entendre la justícia. Record que també em cridà molt l'atenció que, pel mes de juliol de l'any 2007, a petició del fiscal general de l'Estat, Cándido Conde Pumpido, ordenàs la retirada dels quioscs de tots els exemplars de la revista El Jueves, "per contenir unes caricatures d'uns no identificats però reconeixedors prínceps d'Astúries en actitud sexual explícita, cosa que constituiria un presumpte delicte d'injúries a la Corona". Total, que la cosa acabà en no-res i mentre la vinyeta va ser publicada de manera massiva per tots els mitjans de comunicació de l'estranger, els quals proferiren dures crítiques, ens criticaren de manera ferotge perquè consideraren que el segrest de la revista va constituir un atac a la llibertat d'expressió. I una propagandassa a El Jueves. Una perla, vaja.

I ara mateix, aquest darrer mes de setembre, més arròs: "Anomenar ‘zorra' a l'esposa no és un insult, segons l'Audiència de Múrcia./ Les raons del jutge Juan del Olmo, ponent de la sentència, són que la paraula ‘zorra' no sempre projecta desdeny o menyspreu a la dignitat de la dona perquè té altres accepcions, com per exemple el de persona astuta, i que la dita paraula no és expressiva d'una posició de domini o una exigència de submissió". I d'aquesta manera anam. Així mateix, el singular mascle absolt també s'ha demostrat que havia exclamat que: "En qualsevol moment la mataré i la ficaré dins una caixa de pi". O sigui que allò de "guineu", efectivament, tot plegat resultava pecata minuta, en comparació amb la resta.

En qualsevol cas això de les insospitades conclusions de jutges i jutgesses aquests darrers temps deu ser moda ben assumida perquè també llegesc a un diari de tirada internacional que: "Una violació del maltractador a la seva exesposa no és tal perquè ella no hi oposà resistència./ Una víctima de la màfia russa obligada a prostituir-se no va poder fer res contra el proxeneta perquè el magistrat advertí un detall fonamental: ella tenia un mòbil i així i tot no l'usà per escapar./ Una condemna amb ordre d'allunyament per lesions i amenaces és revocada perquè la dona està il·legalment a Espanya i la condemna del seu nuvi li vendria molt bé per evitar l'expulsió..." Etcètera.

Podem concloure que els jutges/ses són éssers humans i com a tal poden errar; o que l'aiguardent fa estralls ben sovint... O jo què sé!.