Tot el debat sobre la reforma constitucional per limitar el dèficit de les administracions públiques em sembla que explica moltes coses de la política espanyola. Serà per deformació professional, però un no pot oblidar que la mateixa Constitució diu, al seu article 9, que els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic. Què vull dir amb això? El que vull dir és que la reforma plantejada em sembla una cortina de fum per tapar el fracàs i la negligència dels principals responsables dels poders públics de l'Estat. I quins són aquests principals responsables? Òbviament, el PSOE i el PP. Qui, si no, ha tengut a les seves mans el Govern central, el govern de la immensa majoria de les comunitats autònomes i el govern de la majoria i de les més importants diputacions i ajuntaments. No hi ha una llei d'estabilitat pressupostària? Aquesta llei no és vinculant com diu la Constitució? Si incompleixen l'article 9 de l'anomenada Carta Magna, per què han de complir quan incorporin el precepte?

Els debats nominalistes o pseudonominalistes m'avorreixen. I a Espanya hi ha una gran tradició d'aquesta classe de debats. El tractat de Kyoto, és per jo un gran exemple. Per l'opinió pública espanyola sembla que allò important no és complir Kyoto o anar reduint l'emissió de gasos, sinó haver firmat el tractat: els Estats Units són uns impresentables per no haver-lo firmat, i a Espanya són uns senyors collonuts per haver-lo firmat, encara que, a l'hora de la veritat, se l'estiguin passant per l'arc del triomf.

El problema del dèficit no és tant si és en la Constitució o en una llei, sinó si els poders públics ho compleixen. Si anassim al debat del compliment comprovaríem que qui més dèficit ha generat és el Govern central, quan s'està assenyalant la resta com els culpables del desgavell. Però Espanya is different i, aleshores, es dediquen a debatre sobre la conveniència de la reforma o sobre la perversió de l'estat autonòmic.

És evident que les formes ja són indicatives d'un dèficit que no és precisament ni financer ni econòmic. Reformar la Constitució a final d'una legislatura acabada, de manera urgent, sense debat i sense cercar el consens de tothom, més aviat excloent una vegada més aquells a qui després s'acusa de separatistes i de no voler-se implicar amb un projecte comú... fer les coses així, ja és tota una declaració de principis democràctics i nacionals. Qui és l'excloent? Aquests dies s'ha dit i repetit amb tota la raó que, si durant anys se'ns ha alliçonat sobre el caràcter quasi sagrat de la Constitució, la seva reforma com a mínim s'hauria de revestir d'una certa cerimònia, i no d'aquesta actitud de picador que, com dirien els castellans, "aquí te pillo y aquí te mato". Referèndums? Per favor, això seria donar la veu al poble, que es podria fer algunes de les preguntes que consten en aquest humil paper.

El problema, però, no és només de formes, que ho és, ni és només de fons, que es podria discutir si ho és. El problema principal és de compliment. I per què? Perquè si no s'ha complert la llei què ens diu que es complirà la Constitució. Això no té més aspecte de fugida cap endavant que de canvi estructural en una determinada manera d'administrar les institucions públiques?

A Espanya, més enllà de colors polítics, hi ha un problema de cultura política. De rigor i serietat. I la reforma no s'hauria de poder fer d'aquesta manera però, sobretot, no s'hauria de fer si no hi ha un acte de contricció i compromís de compliment. I de contricció, zero absolut, perquè és evident que el relat dominant és que tot això es degut a les autonomies, les diputacions i els ajuntaments que sembla que governen els nacionalistes i no, majoritàriament, als impulsors de la reforma.