Record que vaig veure la pel·lícula El huevo y yo en el cinema-teatre Victoria, del carrer de la Fàbrica, en el barri de Santa Catalina. Jo devia tenir set o vuit anys i aquelles imatges d'una granja americana amb tota mena d'animals domèstics deixà en el meu record moltes imatges. El film es basava en la novel·la de Betty McDonald i les crítiques, en el seu país d'origen, havien estat molt bones. El Chicago Tribune, per exemple, deia: Comprau aquest llibre, o si més no, demanau-lo en préstec, pregau per aconseguir-lo, puix que és d'un humor sensacional.
I així era la cosa. Fins a quin punt la terra, la ruralia, la vida del camp ens pot enamorar i fermar per a sempre.

Fins a quin punt una nierada de pollets pot constituir per a nosaltres un esdeveniment? El periòdic Opera explicava, per altra banda, que es tractava d'una història de "comicitat irresistible, on l'autor té tant esperit, tant encís i tanta intel·ligència, que nosaltres classificam aquest relat viscut en el primer rengle dels llibres més divertits de l'any. I el Boston Post afirmava que "amb les seves experiències d'avicultora, Betty McDonald pot, en tots els drets, enorgullir-se d'haver divertit tothom".

Fou un èxit, del qual, segons el nostre costum. En farem un tast, malgrat saber que el temps canvia els gusts dels lectors, transforma els costums i el que ahir semblava màgic avui pot parèixer indiferent. Crec que no és el cas.

"Durant l'estiu baixàvem al poble ben de jorn puix que havíem de retornar a la granja abans de la forta calor. Un matí, en el qual, ben mudats i amb la panxa plena, marxàrem amb la camioneta, ens adonàrem, després d'haver agafat la carretera comarcal, que el vehicle, després de portar-se molt bé el dia abans, tossia profundament com un tísic i se sentia tan feble de sobte que era incapaç de grimpar la costeta que l'huria retornat a casa i encara menys, això era per a ella un desafiament impossible, els pendents malignes que ens envoltaven a l'est i a l'oest. Durant una hora, Bob la va voler convèncer de prendre el camí de la vila, però després, tot donant la causa per desesperada, la va intentar empènyer fins al garatge, tot remuntant un tros de calçada. Esbufegant com un mariner, ella feia dues o tres passes envant, deixant-se relliscar després enrere, sense forces, tallat l'alè... -la caminada fou inevitable- la sendera començava per seguir el riuetó dels Kettle i aquesta part del recorregut era agradable i ombrejat per vells arbres. De seguida el camí esdevingué una perillosa barreja d'espessors amuntegades, matolls d'espines, esbarzers, branques seques i troncs abatuts i abandonats. Jo anguilejava entre aquelles brosses, rebent a cada punt cops de pua, posant el peu sobre soques que es bellugaven o oscil·laven de manera alarmant sobre uns aiguamolls de negre llot...".

Potser ha passat el temps que les dissorts quotidianes d'altri ja no fan tant de riure? Esperem que sí..