Agranar darrere el vent

A algun batle nou se li notà amb les maneres d'agafar la vara que s'havia entrenat davant el mirall, potser, amb una granera o el pal de fregar. Potser, també, que hagi d'emprar més sovint la granera que la vara. Ni que sia de forma metafòrica. Potser, amb aquesta consciència, al batle socialista de Santa Margalida va parèixer que li cremava les mans. Potser, el de Campos posàs cara de pomes agres, veient el basto on hi havia l'espasa. Potser, per manca de simbolisme del poder obtingut, el molt honorable president la reclamàs com a batle de Balears. De fet, passejar un ciri a les processons ha estat, altre temps, una de les més costoses ocupacions del càrrec de regidor. Tant com argumentar el vot, que quasi mai no es fa.

Rere les coreografies, però, vénen les decisions. I l'altra cara de la grandesa són sempre les misèries del cada dia. Conten que un batle, acabada d'estrenar majoria absoluta, va cridar un empresari que havia treballat amb el seu ajuntament de color polític diferent. No volia saber les condicions i les maneres de treballar, sinó anunciar-li que ara tocava engreixar-ne uns altres. Conten que, per Alcúdia, el pacte, de més enllà de les ideologies, s'aguanta amb una pota sobre l'anunci de vendetta sobre alguns treballadors municipals, amb l'excusa de les tisorades de l'austeritat, que és el vent que bufa en la lluna plena d'aquest canvi d'estació. Agranar darrere el vent no és agranar escales amunt, però és simular fer l'era neta.