La llum del fracàs

Tota parenta pobra rica o valuosa és fragmentària. Res no ho diu tot. Aconseguir versos rodons -per dir-ho així- està al nostre abast; aconseguir poemes rodons és molt més excepcional.

El primer que cal dir de Porta tancada, de Víctor Gayà, que acaba de publicar Lleonard Muntaner en la seva col·lecció La Fosca, és que el lector farà bé de prendre's seriosament el text de la contraportada, que comença: "Més enllà del significat comú del mot fracàs, hi ha el sentit primer, etimològic. El fracàs és la fractura, el trencament, l'esmicolament. I aquest trencament és allò que fa possible que la llum travessi els murs, els objectes opacs i els esperits refractaris. És per les escletxes, pels intersticis i pels espais oberts que deixa l'entitat esbocinada, per on podrà penetrar la llum". Des d'aquesta concepció, el fracàs adquireix una valoració totalment positiva. Sense alguna mena de fracàs no ens pot arribar la llum o no podem arribar a una mica de llum. Els fracassos ens ajuden, així, a conèixer una mica millor la realitat. Aquest seria el sentit dels tres versos següents: "Puc eixir per les escletxes de la paret seca, / per la part esbaldregada de les partions / on jo ja no sóc jo ni la casa meva". Sense oblidar que l'excés de llum que és propi de l'èxit pot enlluernar-nos. Així, alguns fracassos poden retre més servici que l'èxit.

Per descomptat, aquest pensament paradoxal de Víctor Gayà ens pot fer ensopegar amb proposicions a bastament provocadores, que posen en evidència les limitacions de la nostra raó. Vegem-ne algunes: "Només Déu té la virtut de callar sempre". "Només Déu té la fortalesa de fracassar sempre". "La porta final només té una cara, / la porta darrera no guarda un darrere; / no es tanca per dintre, es tanca per sempre". "Certament estam força exposats / al fracàs; / però a allò que som de debò vulnerables / és a l'èxit". I encara hi podem afegir: "No cal demorar l'únic èxit realment inevitable: l'oblit".

Podem concloure que, en definitiva, ens trobam davant un pensament que considera el fracàs com una cosa absolutament necessària, com l'única possibilitat a l'abast de l'home per arribar a aconseguir algun coneixement. Però també és cert que ens trobam davant un llenguatge prou eficaç, ben cisellat, sovint contundent, amb una riquesa recercada de lèxic. Vegem-ne algunes mostres: llavorar, fust, murs de càrrega, escletxes, inxa (estella petita, estellicó), gnòmon (estil o tija que per la posició i llargària de la seva ombra serveix com a indicador de l'hora en els rellotges del sol), mac, alambor (contraparet), espoltrit, guillar, esberles, destrossa, estrall, estèsia (percepció, sensibilitat, sensació), embosta, encaix, dernes, espiera, frontisses, polleguera, empara, llumener, fester, teginat, escarxall (ruixim d'una onada quan romp), crebantat, benmereixença, enderrocs, remença, xurria (ressaca en una platja que xucla cap endins de la mar), dentegades, tornes, emperpalar, capol (retall o bocí petit).

Tanmateix, a la vora de tanta preocupació pel llenguatge, hi trobam igualment una fonda preocupació per la veritat dels sentiments o dels desitjos que expressa sense embuts i amb força.

Un bon exemple en poden esser els dos versos següents: "Tant se val si la vostra mà greu no em clou els ulls sense llum, / però cloeu-me la boca, la sortida del no-res cap al no-res". Impressionants i feridors, sens dubte.