"Això era i no era... bon viatge faci la cadernera. Hi havia una vegada un país habitat per ratolins. Allà naixien, vivien feliços i morien. Ben igual que nosaltres en el nostre. El ratolins tenien de tot, fins i tot tenien un parlament. Cada quatre anys eren convocats a les urnes i ells hi anaven disciplinadament. N'hi havia que els duien a votar colcant de franc. També ben igual que per aquí, aquestes colcades de franc només eren cada quatre anys.

Gairebé tots els parlamentaris que elegien els ratolins eren bona gent i feien bones lleis, això sí, com que tots aquests representants eren moixos negres, es tractava de lleis bones per als moixos. No és que hi hagi res a dir dels moixos, però és clar que pot semblar que això d'elegir moixos negres era un doi, però per aquí -i arreu- nosaltres mateixos ho hem estat fent els últims trenta-cinc anys. Les lleis que promulgaven els moixos negres feien que la vida fos, de cada dia que passava, més i més difícil per als ratolins: eren lleis com les que obligaven que les portes d'entrada a les cases dels ratolins havien de ser rodones i prou grans com perquè hi pogués passar la pota d'un moix o la que prohibia que els ratolins poguessin fer gaire via, córrer per damunt d'unes determinades velocitats, per tal de fer possible que els moixos poguessin aconseguir menjar sense gaire esforç físic.

És així que va arribar un moment en el qual els ratolins no podien aguantar aquesta situació i decidiren no votar pus els moixos negres. Varen optar per votar una altra opció, una que havia fet una campanya electoral espectacular, amb un lema que deia que s'havia de tenir més visió i amb promeses com canviar la llei que obligava que les portes fossin rodones, perquè aquest era l'autèntic problema, que les portes fossin rodones. I els guanyadors, moixos blancs ara, varen complir la seva promesa: la nova llei establia que les portes havien de ser quadrades, això sí, de passada obligava que fossin el doble de grosses per tal que hi cabessin les dues potes dels moixos. El fet és que, encara que sonaven com ratolins, menjaven com moixos. La vida va seguir sent molt difícil per als ratolins, fins que varen decidir tornar a votar els moixos negres, i després els blancs, i després els negres ... fins i tot varen arribar a triar moixos que eren la meitat blancs i la meitat negres -coalició, en digueren d'això- i moixos blancs amb clapes negres, negres amb clapes blanques ... I, és clar, tot va seguir igual, perquè el problema no era el color: blanc, negre, marró, groc, clapat..., el problema era que sempre es tractava de moixos. Un bon dia va aparèixer un ratolí jove amb una idea nova. Li va costar, però va aconseguir que els altres ratolins escoltassin la seva gran idea: el comptes d'elegir moixos, per què no elegien ratolins? De seguida hi va haver algú que va dir: "Oh! És un comunista!" i varen engarjolar el ratolí jove. És clar que hom pot tancar a la presó una persona o un ratolí, però no es pot engarjolar una idea".

Fins aquí la versió, més o manco lliure, d'aquest conte tal com l'explicava -en els anys seixanta- Thomas C. Douglas, un socialdemocràta del Canadà que va ser l'artífex del sistema d'atenció sanitària -universal- d'aquell estat, vigent encara avui. Qui sap si en una versió actualitzada, el ratolí jove amb la seva idea revolucionària vindria representat per qualsevol d'aquestes persones indignades que protagonitzen les acampades d'aquests dies. El que no canviaria, segurament, és la frase final de Douglas: poden engarjolar persones o ratolins, però no poden engarjolar idees. O si ho preferiu, poden dissoldre les acampades i es poden esbatussar els acampats, però no poden fer desaparèixer les idees. Dilluns passat, un bon amic -en Jaume- em va enviar l'enllaç del Youtube que m'ha permès gaudir d'aquest conte. Si el volen veure en versió original, nomes cal que posin "Mouseland" al cercador de Youtube. Hi ha versions subtitulades -en espanyol, això sí- d'un dels discursos de Douglas en el qual explica aquest conte. Llàstima que, en els 50 que han passat des d'aleshores, no hagi perdut vigència. Gens ni una mica.