La difusió de la dada que l'abandonament escolar ha disminuït un 3% en l'últim any (rere una dècada d'increments) ha donat aquesta setmana un petit respir al govern de Rodríguez Zapatero, que ja fa temps oblidà com s'encaixen les bones notícies, i el ministre del ram podrà divulgar-la amb lucidesa a la cimera de ministres d'Educació de la Unió Europea d'aquests dies a Brussel·les afegint-hi que una altra prova que el sistema educatiu espanyol no és tan lamentable com sembla són les mobilitzacions que demanen, a moltes ciutats, una democràcia real. Perquè no és de més recordar que un dels principals objectius del sistema educatiu és formar ciutadans lliures i responsables que siguin permanentment conscients dels seus drets i que coneguin les eines per reivindicar-los i estendre'ls a tothom. Però els problemes de l'educació no ens afecten només a nosaltres.

També aquests dies el ministre britànic d'Educació, Michael Gove -encarregat per Cameron de dur a terme una profunda reforma dels continguts escolars i de retallar els pressupostos de l'educació pública fins a extrems que han encès les protestes estudiantils i de l'esquerra-, ha presentat xifres pessimistes, divulgant que gairebé la meitat dels adolescents anglesos entre 14 i 16 anys abandonen l'escola sense assolir un nivell acceptable en anglès i matemàtiques, una xifra que previsiblement empitjorarà perquè els anglesos veuran ampliada l'escolarització obligatòria fins als 18 anys a partir del 2015 i ja s'hi anuncia el rebuig de bona part dels joves afectats. "El sistema educatiu s'ha anat devaluant fent creure als estudiants que les qualificacions no tenen importància", ha dit Gove, avisant que els britànics no tenen més remei que prendre exemple d'altres països per resoldre aquest estès fracàs. (Serà interessant veure cap on giren la vista...). Gove es donà a conèixer quan proclamà allò que "hem de deixar de tractar els adults com nins i els nins com si fossin adults", proposta que enganxa amb aquesta prova d'èxit que representen els joves que són capaços de reclamar, amb acampades o com sigui, els drets que la llei els promet i la realitat política i econòmica els nega.

Més enllà de les xifres, que mai no són el plat principal del menú social, i dels buits discursos que els governants ens engeguen contínuament sobre la importància de l'educació, aquesta mena de notícies sempre em duen a pensar que afrontar aquests problemes tractant l'educació com un sistema tancat és un camí segur al fracàs. Recomano modestament als (molts) experts en el tema que, igual que van introduir en el còctel educatiu les condicions econòmiques, afegeixin ara als seus estudis fets com aquests: Lady Gaga és la persona més influent del món, els joves reben contínuament l'exemple (inassolible) dels triomfadors de l'esport i quatre dies després d'un terratrèmol devastador milers de persones van omplir la plaça Major de Llorca per contemplar-hi els jugadors del Real Madrid. Perquè la lliçó que ens imparteixen els fracassats del sistema educatiu és: si "descreim" d'un sistema no tenim per què "estudiar-lo".