El llibre del món (1637)

"Tan prompte com l'edat em va permetre de sortir de la tutela dels meus preceptors, vaig abandonar totalment l'estudi de les lletres. I em vaig resoldre a no cercar altra ciència que la que es pogués trobar en mi mateix, o bé, dins el gran llibre del món, de manera que vaig emprar la resta de la meva jovenesa a viatjar, a veure corts reials i exèrcits, a freqüentar gents de molts caràcters i condicions, a recollit diverses experiències, a passar la prova de les trobades que la sort em proposava, i per tot arreu a fer tals reflexions sobre les coses que es presentaven i de les quals jo pogués treure algun profit. Però també em semblava que jo podria trobar més veritat en els raonaments que cadascú fa quan tracta dels afers que coneix bé, i que sap, alhora, quines són les gangues de l'ofici, cosa que no té punt de comparació amb aquells judicis que fa un home de lletres dins el seu estudi, amb especulacions que no produeixen cap efecte i que no li resulten d'altra conseqüència que allunyar-les del sentit comú, a causa d'haver de fer servir, a més de la vanitat, tot aquell esperit i artifici que les pugui fer passar per versemblants.

I jo tenia un extremat desig d'aprendre a distingir el que és veritable del que resulta fals, per a veure-hi clar en el transcurs de les meves accions i marxar amb seguritat en aquesta vida. És cert que, mentre jo no feia altra cosa que considerar els costums dels altres homes, res no em semblava gaire segur i hi veia tanta diversitat que em sentia empès a observar les opinions dels filòsofs. Així, el gran profit que jo treia de tot plegat era que, contemplant molt diverses coses, que entre nosaltres ens poden semblar extravagants i ridícules, no deixen de ser comunament rebudes i aprovades per altres grans pobles, quelcom que em feia aprendre a no creure res massa fermament de tot allò que m'havien exposat amb el suport de l'exemple i el costum...". I és que en el llibre del món no hi ha una sola veritat de cada cosa, sinó moltes, ja que s'hi han de preveure, en cada cas, moltes particularitats i circumstàncies. Descartes (1596-1650), el geni, va voler posar en joc un mètode per conduir bé la raó i cercar la veritat en les ciències.

Per a fer-ho, es tancà dins el seu estudi i hi treballà les quatre normes que constitueixen els fonaments del cartesianisme. Abans de realitzar aquest suprem esforç constructiu de l'intel·lecte va viure un temps entregat als raonaments, una etapa menys especulativa, en què el filòsof vol descarregar el seu cervell de tot allò que li sembla fals i inútil. És quan veu el món com un gran llibre en què hi cal llegir directament, sense influències estranyes, fanatismes imposats, creences contradictòries... El discurs del mètode fou trencador i enfurismà els puritanismes. Però l'home és rebel, el pensament lliure, el raonament necessari i cadascú, sense excepció, és un món diferent.