algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 17°
23°

La sentència de Mateu, a revisió

La setmana passada Pérez Rubalcaba va donar a conèixer el mapa de les fosses comunes atribuïdes a la repressió franquista. N'hi ha més de dues mil i encara en queden per localitzar. Amb les localitzades, però, tot l'Estat és un cementiri. Caminem trepitjant morts, edifiquem sobre els morts, sembrem a tocar dels morts. Totes aquestes persones enterrades a qualsevol indret, foren assassinades i no sempre per la via ràpida. La gran majoria varen patir tortura, violacions i vexacions inimaginables. No cal dir que totes eren innocents. Perquè si un tant per cent s'havia deixat arrossegar per la situació de violència d'aleshores, hem de pensar que res dolent no hauria passat si no arriba a produir-se la sublevació militar. De la majoria d'aquests morts, no se'n sap gaire cosa. I el Govern d'Espanya -qualsevol govern: de dretes o d'esquerres- en dóna una de freda i una de calenta. O dues de fredes. La democràcia està segrestada pels seus orígens franquistes i els que governen dissimulen la mala consciència amb gestos puntuals, d'impacte mediàtic més o menys important.

Un homenatge a Miguel Hernández, la recerca infructuosa de les despulles de García Lorca... Però això, tot i ésser important, no deixa d'ésser foc d'encenalls. I una voluntat de perpetuar la injustícia col·lectiva. Davant l'abús tots som iguals, i tan important és aquell infant que va ésser sepultat a un paratge d'Extremadura com el personatge més enlairat. Si Azaña o Besteiro formen part de la iconografia republicana, també n'han de fer part aquelles dones que l'exèrcit d'Àfrica rapava i obligava a beure oli de ricí abans de fer-les desfilar en processó i afusellar-les sobre els seus excrements (llegiu el darrer llibre de Preston). Tornant a la galeria de personatges, s'ha estès el costum de demanar l'anul·lació de la condemna d'aquells que foren condemnats pels tribunals. La voluntat dels que prenen la iniciativa és enaltidora. Tanmateix, no fan altra cosa que reconèixer la legalitat dels tribunals feixistes. A Mallorca en tenim un de fresc, de cas. Els regidors del PSM, a Inca, presentaren al ple una proposta perquè es procedeixi a revisar la condemna a mort d'Antoni Mateu, batlle de la ciutat entre el trenta-dos i el trenta-tres i executat per un escamot de falangistes.

Mateu és fill il·lustre d'Inca i, amb un any i escaig a la batllia, va bastir una biblioteca, dues escoles i un dispensari de salut. Com no podia ésser d'altra manera, l'acord de tots els partits representats en el consistori va ésser unànime, i va iniciar-se l'expedient. Tanmateix, la cosa no ha estat bufar i fer ampolles. Cap organisme es reconeix amb capacitat de revisar la condemna a l'empara de l'embull legalista que suposa estirar fils tan antics. En realitat, els legalismes són una excusa per no haver de rellegir la història. Segons el secretari municipal, que s'hi pronuncia des d'un òptica estrictament jurídica, els juristes s'enfronten a un doble interrogant, perquè han d'esbrinar si la sentència fou injusta i si el tribunal era legítim o no. És a dir, s'ofeguen en un tassó d'aigua. Perquè els ciutadans que n'han volgut treure el net, d'aquest passatge vergonyant del nostre país, ho han fet. A Antoni Mateu l'assassinaren. Qui...? El general Tamarit i tots els civils i militars que participaren en la farsa judicial que també va acabar amb la vida d'Emili Darder, Alexandre Jaume i Antoni Maria Ques. Tocant al segon interrogant, no necessita resposta. Si era legítim el tribunal...? No. Així de clar: no ho era. Vejam: quina legitimitat pot arrogar-se una colla de colpistes...?.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.