De la Llei de partits a l'afer Bildu

Pensar que la dreta espanyola només es manifesta en comunicats del PP i en declaracions dels seus màxims representants seria caure en un reduccionisme confusionari. La perfecta sintonia del PP amb el sector de la premsa més integrista no pot fer sinó confirmar unes aliances estratègiques de gran calat. Sembla obvi que allò que no poden dir els partits ho han de dir els mitjans que els són afins. El PP, en aquest sentit, té algunes notables afinitats, que ara mateix, des d'una aparent moderació fins al to plamfletari més flamejant, s'han encarregat de dir del Constitucional allò que el propi partit només pot dir per mitjà d'el·lipsis.

A què mena transmetre a l'opinió pública la idea que la Justícia és peça essencial d'un complot de les esquerres per incorporar els etarres a la vida política institucional? Com s'arregla un país en el qual no pots fiar-te ni del Constitucional?

Es tracta que la resposta es vagi obrint camí en les zones més obscures del cervell humà. Es pretén que ens anem avesant a dir-nos en veu baixa que Espanya necessita un cop de timó i una figura política que pugui posar en ordre tot allò que passa fora del guió establert. En cine, hi ha directors que volen rodar amb un guió "de ferro" i d'altres que es concedeixen un marge per improvisar, tot aprofitant els oferiments de l'accidentalitat i els climes favorables nascuts en el decurs del rodatge. No és menester dir que el guió que pretenen rodar els qui ara ataquen el Constitucional és de ferro -i ja ha estat emprat en el rodatge de moltes versions de la Història d'Espanya.

El Constitucional era inqüestionable i independent quan va emetre les seves retallades a les aspiracions consensuades pels catalans al seu estatut. Ara, de sobte, s'hauria posat al servei dels socialistes per permetre que els "proetarres" puguin assaltar les institucions. És tan greu aquesta actitud de la dreta que obliga a obrir interrogants sobre els límits que està disposada a respectar.

D'altra banda, i com ja ens hi hem avesat des que els socialistes es prestaren a fer de comparsa d'Aznar en la Llei de partits, el paper que acumula una major càrrega de mesquinesa política correspon al PSOE. El seu complex d'anèmia espanyolista fa temps que el mena a ser l'ombra del PP, en lloc de decidir-se fermament per una nova concepció de l'Estat. La seva timidesa, la seva indecisió, i alhora una fatal estratègia de voler acontentar tothom amb falses promeses, el condemnen a combatre contra el PP en una batalla que té perduda, perquè ningú dubta del model d'Estat que vol el PP, però la dreta sociològica sí que dubta del model del PSOE.

A hores d'ara, al PSOE no li fa servei ni haver intentat impedir que Bildu sigui a les eleccions ni respectar la decisió del Constitucional. Les dues coses el perjudiquen. Per ventura Carlo Maria Cipolla -la seva Teoria de l'estupidesa- ajudaria els estrategues de Ferraz a trobar l'avenc per on se'ls escolen els residus del seu crèdit polític. O per ventura ni això.