A les eleccions algerianes de 1991, el Front Islàmic de Salvació (FIS) aconseguí una victòria aclaparadora a la primera volta, però l'exèrcit agafà el poder i impedí que es realitzàs la segona volta. Molts no sabérem si ens havia d'alegrar el cop d'estat militar laïcista o si ens havia de preocupar el fracàs de la democràcia. I ara continua el desassossec davant la rebel·lió líbia i les altres del món àrab. Les interpretacions són ben diverses, i no hi ha ningú que pugui assegurar quina és la més certa. Al diari La Vanguardia del passat 10 d'abril, l'escriptor Tahar ben Jelloum ens donava una versió tranquil·litzadora dels esdeveniments: "El fet que centenars de milers de persones hagin sortit al carrer a protestar contra un règim corrupte i dictatorial sense que en cap moment hagin estat invocats l'islam ni Al·là demostra que el discurs islamista està superat i no és operatiu. Per primera vegada, els carrers àrabs no han atacat Occident ni Israel. És il·lustratiu de fins a quin punt aquesta revolta romp amb els vells hàbits de manera que la reivindicació de l'islam com a referència essencial en relació amb un nou poder ha estat totalment eliminada per part de milions de manifestants. Les revoltes àrabs mostren la nota singular d'haver estat espontànies i enfocades a l'ingrés en la modernitat; és a dir, a l'emergència de l'individu i al seu reconeixement com a ciutadà i no com a subjecte sotmès.(...) El discurs islamista sempre ha sacrificat l'individu en benefici del clan, el dels fidels creients.(...) Els rebels no exhibien l'Alcorà, sinó que apel·laven a l'ONU, als EEUU i a Europa.(...) L'islamisme seguirà existint, car respon a una necessitat cultural i identitària. Però el motor que ha propiciat la seva expansió ha estat l'absència de democràcia. La democràcia ben assimilada tendrà en compte els corrents religiosos i altres corrents laics. L'esfera d'influència islamista ha estat derrotada pel poble, que no n'ha fet cas i no ha volgut fer la seva revolució en nom de l'islam, fet que obeeix a les noves generacions de la diàspora àrab i musulmana en el món. El vent de la revolta ha agranat les velles lletanies que intentaven que el món musulmà tornàs a l'època del profeta Mahoma (segle VII). Però els joves usen una nova guia de lectura del llibre sagrat; una lectura intel·ligent, racionalista i no literal. I és això que és nou i revolucionari."

Al mateix diari, el mateix dia, el corresponsal a Bengassi, Xavier Mas, reprodueix les declaracions d'una metgessa anestesista de 26 anys, Shawg Najem, que, en un perfecte anglès, diu:

"L'islam ens protegeix i ens unifica. Vull llibertat, però no un sistema de partits que ens divideixi. Tampoc no vull una democràcia que es separi de la religió. Turquia no és un bon model". I afegeix: "L'islam és la nostra herència. L'aprenem a l'escola. No m'imagín una nova Líbia que no es construeixi al seu voltant".
El corresponsal també entrevista un imam, que explica:

"Faci'm cas, nosaltres coneixem el nostre poble. Estam tots units i no necessitam partits polítics"(...) Volem que la xària sigui la llei de l'Estat. Volem una Constitució basada en la llei sagrada de l'Alcorà. És així que és correcte i així hauria d'haver estat des del principi.(...) L'Aràbia Saudita és el nostre model".

Quina és la versió vertadera? Possiblement, de vertaderes, ho són les dues, i d'aquí ve el nostre desassossec.