Quan les coses no donen els resultats esperats, és habitual diagnosticar una percepció errònia per part de l'opinió pública. Se sol produir una situació curiosa: l'autocrítica es desplaça de cap a l'aparell de transmissió dels missatges, poques vegades se centra en l'autoria intel·lectual o material dels fets. No hem sabut transmetre, no hem sabut explicar bé el sentit de les mesures, etc. són explicacions habituals per als fracassos polítics o per als fracassos de determinades polítiques.

Els socialistes catalans varen utilitzar aquest estratagema per explicar en part la seva derrota electoral. Des del Govern de Zapatero, en algun moment d'aquest viacrucis de mesures i contramesures per fer front a la crisi, també s'ha volgut descarregar una part dels fracassos obtinguts en la manca de perícia en la comunicació de les estratègies. Sembla mentida que aquest recurs s'hagi convertit en habitual, quan els estris i els coneixements sobre la informació i la manipulació informativa han assolit uns cims insospitats fins fa una vintena d'anys. També és cert que la ineptitud es multiplica amb l'ús de les noves tecnologies.

I els sindicats obrers tampoc no han sabut explicar a les classes treballadores quina és la seva funció? Alguna cosa ha d'haver passat quan, al portal dels cinc milions d'aturats, la diada més reivindicativa de l'any, l'1 de Maig, s'ha caracteritzat per una clamorosa absència de treballadors. I han succeït coses, aquest any, moltes de coses. Hi ha una llei que deixa el lloc de treball en mans de l'empresari, per exemple. Hi ha previsions com la de Telefónica, que anuncia la reconstrucció de les avantguardes financeres que ens menaren a la crisi. Hi ha un sistema que no ha fet cap gest per indicar la voluntat de centrar les responsabilitats en els responsables del desastre.

I hi ha moltes més coses, naturalment. Per què, idò, com més raons tenim els treballadors per sumar les nostres forces, més ens allunyam dels que haurien de ser els nostres sindicats?
És de suposar que una part del problema és que aquests sindicats no són percebuts com a propis per les classes treballadores -independentment que hi hagi o no incapacitat comunicativa. Potser val la pena apuntar la possibilitat que siguin percebuts com a part integrant del sistema, no hostil per definició, però sí vinculada d'alguna manera a un conjunt de poders que, o han contribuït a l'eclosió de la crisi, o no han contribuït amb eficàcia a la reforma -si és que hi ha possible reforma d'un sistema tan lent en la recuperació de la confiança i tan àgil en la restauració de les urpes.

Sigui com sigui, els sindicats obrers haurien de ser conscients que els treballadors, en la immensa majoria, amb la seva abúlia sindical envien un missatge molt clar: se senten desprotegits, no els perceben com a forces nascudes des de baix per defensar els drets dels de baix. Aquesta situació pot tenir conseqüències funestes molt més enllà de l'àmbit de les relacions laborals. És una gran tragèdia.