Troballes

Prest farà tres anys que torn a habitar a la vila de Sineu, a la pairal casa dels Sabaterets, i encara ara faig troballes extraordinàries a racons de caixes i calaixos, canteranos i prestatges amb papers acaramullats, grogor i pols. Ahir em vaig embadalir amb quatre fulls de diari, la inesperada troballa d'una carpeta oblidada. La primera pàgina era un article d'en Josep Melià publicat a Ultima Hora l'any 1981; la segona, d'El Dia de Baleares, maig 1982, titulada: "Josep M. Llompart, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes"; la tercera, altre pic d'Ultima Hora, 27 de febrer de 1983, un article llarg de Rafel Jaume titulat: "Prec per a una antologia"; i la quarta, del Diario de Mallorca del 26 d'agost del 1997 que ofereix un reportatge titulat: "El legado de Josep Estelrich Mieres". Quatre pàgines, mitja horeta de lectura que m'han fet tornar trenta anys jove. Quatre amics corals (sobretot Llompart, Jaume i Estelrich) ja desapareguts fa molts anys d'aquest món, però ben presents encara sobre el coixinet flonjo de la meva memòria més agraïda. Avui en comentaré dues i un altre dia les altres dues. L'espai comanda.

L'artanenc Josep Melià Pericàs, baix del títol: "Sobre la necesidad del cambio", enraonava, s'endinsava dins la teoria de l'immobilisme final de les revolucions. Insistia repetidament en el sofisma de Tancredi Falconeri a Il Gattopardo: "Si volem que tot continuï igual, és necessari que tot canviï". Argumentava que: "S'ha d'apostar entre l'evolució i la revolució, entre el canvi sense risc i la mutació embogida. Malgrat tot, continua essent cert que no tota evolució significa progrés". I continuava el seu rotund article, que acabava així de pessimista: "Estam fent una societat que passa del que li pot passar. Del Falconeri de la novel·la de Lampedusa hem passat a l'assassí Falconetti dels telefims americans. Com a mínim és una degradació ecològica del sistema biològic universal". I et deixa així, com la llengua rasposa, eh?

L'entrevista que El Dia publicava de Llompart dia 16 de maig de 1982 és d'una pulcritud total, cosa que podem saber els que tinguérem la sort de conèixer-lo de prop. Quan li adjudicaren el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en Josep M. tenia 57 anys i era president de l'Obra Cultural Balear. L'entrevistador insisteix a fer constar que el guardó no s'entrega per resultats parcials, sinó per l'activitat i obra de tota una vida, com també per l'activitat cívica del premiat en favor i defensa de la cultura catalana. Entre moltes altres coses, Llompart, més pla que el palmell de la mà, diu que: "Crec que m'ha tocat a mi com podria haver tocat a trenta persones més". Aclareix més tard que "aquesta és la primera ocasió -no la segona- que el rep un mallorquí, perquè Moll (don Francesc de Borja) és menorquí i mai no ha renegat de la seva menorquinitat, ben el contrari". I afegeix: "Evidentment, la finalitat del premi (ell n'havia estat jurat una ambosta de pics) és crear un ambient comú a tota l'àrea catalana, no exclusivament del Principat. Esper que ben prest l'atorguin a qualcú de la Catalunya Nord o a qualcú d'Andorra...".

Un dels seus darrers poemaris va ser Jerusalem. Embadaliu-vos amb mi davant el seu poema: "Elegia/ Enyores un capvespre de pluja, enyores una assutzena a l'arena, enyores la llar en una sala buida on les ombres, només, et visitaven./ Enyores l'estiu de la fotografia, les abelles surant en el perfum de la tarda; enyores les paraules que, com una saó, la terra s'embegué./ Enyores aquell oratge que s'allunyà per l'horitzó fins a perdre's de vista, enyores els seus genolls amanyagats de capvespre, enyores una tonada de flabiol./ Enyores aquell mar irrecobrable, acolorit de pins, saünyós de resina; aquelles cartes oblidades al calaix./ Però et cal fer camí, redreçar-te, somriure".