Estic una mica queixós -no ho negaré- dels meus interlocutors via internet. Queixós i desconcertat. Foren un bon grapat d'ells els qui opinaren, durant les darreres setmanes, que en el meus articles hi havia un excés d'humilitat i modèstia. No sé encara fins a on tenien la raó, però vaig decidir fer-los cas, reprimir-me i esperar alguns comentaris afalagadors per part seva que foren una ajuda per a aquesta finalitat d'augmentar la meva empobrida autoestima. L'he rebuda, l'esmentada ajuda? Podeu pensar! De tots ells, no n'hi ha hagut ni un de sol que es posàs al meu costat en les discussions que ha suscitat el meu darrer debat amb els amics que vaig anomenar gastronacionalistes. En l'esmentat debat, no he he escrit més que autèntiques obvietats i tòpics i ni així he obtengut l'adhesió que jo esperava i que no era altra -ho he de confessar- que la incondicional. Què pot esperar un home de bé quan es limita a dir i a defensar coses tan senzilles i tan evidents com que la glucosa mallorquina és igual que la glucosa forastera? Tenia dret, o no, a esperar que aquells que em volen curar de la meva modèstia es diguessin "Molt ben dit! Així parlen els homes?".
Idò, no. No n'hi ha hagut cap, d'aquest tipus de comentaris. En canvi sí, i prou expressions, com les de "Sí, però... No podem descartar... Hauríem de considerar... No es pot generalitzar... Alguna diferència hi deu haver... el paladar dels homes i no la química és el que ha de dir-hi la darrera paraula". Amics lector, que tan bons consells m'acostumau a donar perquè m'heu abandonat quan ha estat l'hora de banyar-se a favor de la racionalitat i de la ciència. Ni una sola paraula a favor meu ni de la química. Pens que tenc clar clar quin és el motiu del meu desconhort. Aquest motiu és que que no he tengut una formació que em permeti assaborir les victòries parcials o matisades. Als bars de Son Ferriol, en els westerns que tant m'agradaven, a l'hipòdrom, en les lectures de Popper i de Darwin, vaig aprendre que, quan dues idees s'enfrontaven, n'hi havia una que guanyava i una altra que perdia. Es tractà de combats a mort. D'on surt la llum en el món de la ciència és de la discussió i, en moltes ocasions, de la discussió aferrissada. Això del "diàleg" i la síntesi és propi de polítics ingenus, de monges ursulines, però no d'homes de ciència rigorosos.
Sé, tanmateix, que quan discutesc amb els humanistes, hi ha un escull gairebé insalvable per a arribar a saber quin dels dos té raó: no trobam cap prova que acceptem tots dos com a definitiva. Aquesta consciència de la impossibilitat mitjançant proves de laboratori o , en tot cas, acadèmiques d'esbrinar qui té raó, jo o ells, m'ha conduit a intentar resoldre la discussió a la manera que ho fèiem entre els amics de la meva jovenesa: posant-hi messions. El repte seria el següent. Agafaríem uns bons matancers i els duríem dos caramulls de carn de porc. La carn del primer seria de porc criat a Mallorca i alimentat únicament amb productes mallorquins. A l'altre carumull hi hauria carn d'un porc de la mateixa raça i de la mateixa edat que l'anterior, però criat a fora de Mallorca i alimentat amb els mateixos productes -ordi, civada, maís, etc.-, però en aquest cas originats també fora de Mallorca. Diríem als fabricants de sobrassades que trempassin els dos caramulls d'igual manera i que emprassin budells de cadascun dels porcs d'on prové la carn.
Que hi confegissin tres sobrassades de porc mallorquí i tres de porc foraster. Que les mesclassin, les sis sobrassades, i que la curassin al mateix lloc. Cada sobrassada duria un número del qual solament el jurat sabria la correspondència. Al cap de sis mesos de curació, vendria la prova. Un equip de gastronacionalistes acompanyats de totes les eines d'anàlisi que volguessin, inclosa la del paladar, hauria de separar les tres sobrassades d'origen mallorquí de les sobrassades d'origen forester. Si ningú accepta el repte i ho aconsegueixen sense cap error, pagaré jo; si no, ells. Què ens hi hem de jugar? Permeteu-me una bravata, que tant em convé en el meu procés de rehabilitació: la seva boca és mesura.
Hi posaria messions
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
Ben dit, Jordi L, ja som més de dos qui pensam que la dinàmica reactivitat orgànica determina la qualitat, i probablement el sabor, dels productes. Potser el Sr bujosa tant li fa la sobrassada clorada del llobregat que qualsevol altra, però jo prefereixo la mallorquina
Contra el gastronacionalisme, la sobrassada. Així deixam la glucosa, tot i que científicament parlant caldria puntualitzar la seva química; de diferència suposadament imperceptible al paladar tot i la influència mediambiental directa en com tridimensionalment s'estructuren les mol·lècules i com això irromp en la seva posterior organització i sabor.
I passem a teixits: com si el col·làgen no patís d'una influència en com s'estructura mol·lecularment, de la primària a la quaternària, on les cadenes secundàries lliguen les hèlix i els ponts d'hidrògen fan la feina interna de cohesió, posteriorment potser modificada per la temperatura.
I deixem de banda també que un espectròmetre de masses distingiria pels contaminants, freda i científicament parlant, l'origen ja que la contaminació no és igual a tot arreu.
Deixam doncs la química, que diu que afirma fredament que no distingeix entre un lloc i un altre i passem a la degustació (com si els tomàquets hidropònics tinguessin el mateix gust que els d'horta, o un pernil de porc que ha pasturat i menjat aglans que un pernil d'un porc que ha menjat pinsos de peix).
Per fer-ho més "científic" ho deixa al paladar. La subjectivitat i el relativisme per demostrar que l'origen no importa.
i què ha de distingir aquest: dues sobrassades. conclusió?
Primera: quines dues sobrassades balears més bones!
Segona: que la sobrassada és cultura en majúscules, i que no es troba enlloc més com el fruit destil·lat lentament pel pas de generacions que l'han anat millorant si no és a les balears. Si la sobrassada és només balear, sap que s'assaborirà com a tal.
Tercera: I si TOTS els ingredients d'un producte com la sobrassada fossin de fora? Encara s'atreviria? Posem un país: nova zelanda. El pebre vermell tindrà el mateix gust? La carn la tractaran igual al tallar-la? si vol fer la prova fàcila ben feta i que siguin tots els ingredients vinguts de fora i de ben lluny. i com més ingredients tingui el producte elaborat millor.
Jo no sé quins ingredients du la sobrassada, però si du aigua li demanaria que al seu experiment fes servir aigua del riu Llobregat, que conec bé, per la sobrassada amb ingredients de fora, contra l'aigua balear. Només aquest detall (i el de les sals i potasses que du el riu, que passa per les salines de Cardona, i que va clorada fins a la sacietat per amagar-ho) ja li ensenyaria que no tot és igual a tot arreu.
Demana veritat científica i s'apunta al relativisme més postmodern intetant provar que les coses tant li fa d'on són, com si a tot arreu es fes tot de la mateixa manera.
potser s'enduria una sorpresa.
Bergantiña, Bergantiña
ja ho t'ho pories pensar,
qui no s'arrisca a fer feina
quan té talent no té pa.
El conill era de per qualque corral de per allà, i el moix crec que era d'un raconer que l'havia duit de Nantes i ja era molt vell.
Vivia a la mateixa finca on va viure Jules Verne, i va tenir un final novelesc. El seu esquelet el va delatar i fer guanyar les messions a un pastor mallorquí.
La realitat supera la ficció.
I l'moix i es cunill d'aon eren, mallorquins o forasters, Raboa?
Totalment d'acord amb Idossí, el terreny i el clima han de ser fonamentals, si no en el sabor sí en la bondat dels productes. Se menjaria vostè les verdures d'un camp regat amb aigues residuals industrials? i poden estar collonudes,qui sap! Jo conec més d'un que s'ha menjat, per equivocació, la pastilla triturada per desparasitar el ca, que previament havia deixat preparada amb una mica de pate la seva dona per donar-se-la a la cusseta.I ni adonarse, es clar. En canvi als moixos no els pot enmascarar cap pastilla perquè les detecten totes. Tal vegada si els moixos i els cans mos entenguessin podrien guanyar totes les proves, però ni és així ni tenen els mateixos gustos.
Tanmateix, crec que el " gastronacionalisme" ha d'anar pel camí dels productes saludables, de la certesa que allò que menjam almanco no mos mata
Sr. Capó, sia servit. Això va esser el 1970.
Uns dies més tard de la prova, el vaig topar pel carrer i li vaig demanar com ho va fer. Ell em va respondre:
- A vostè li diré perquè no és del poble, però ha de callar. Quan vaig anar al lloc comú, duia una tallada dins la boca. Allà dins en vaig separar un osset que vaig guardar dins la butxaca, i dins la memòria el número de la greixonera d'on el vaig treure.
- Ara vengui a ca nostra- vivia a suallà- I veurà una cosa- me va dir.
Era a migdia d'estiu i de dins ca seva va treure l'osset pelat i el va posar una estona al bater de sol.
Llavors entrarem a ca seva i em va dur a una cambra oscura on va treure l'os. Aquest brillava fosforescent. Era una claror verdosa, de fòsfor, vaig suposar.
Ell me va dir:
- Si l'os llueix així, és que es de moix, i si a les fosques no el veuen, és que és de conill.
Idò! Ja li donareu un dit a un pastor de S'Arracó!
Deman sopes
Dr. Bujosa: jo no dubt que la glucosa de les fruites mallorquines i la de les fruites forasteres, químicament parlant, no siguin idèntiques, ni que les vitamines d'unes i altres també ho siguin. Supòs que si a un laboratori extreuen de les fruites aquestes substàncies, en acabar el procés, igual serà la vitamina C d'una taronja de Mallorca que la d'una taronja de València, però tot això després d'un procés químic que l'haurà separada dels altres ingredients. Però tampoc no dubt que la fruita d'arbres germans, de la mateixa llavor, pugui resultar més bona feta a un lloc que feta a un altre. Supòs que el terreny i el clima hi influeixen notablement. I si no s'han fet màquines que detectin el gust, no els components, haurem de seguir refiant-nos dels òrgans de degustació humans. O així ho veig jo, però admet que puc anar equivocat.
Jo vaig veure a S'Arracó unes messions parescudes. Un home (a.C.s.) va dir que li servissin dues greixoneres diferentes. Una amb conill amb ceba i l'altra amb moix cuinat igual.
Ell diria quina greixonera era la de conill i quina la del moix...però el sendemà.
Es va fer la prova, dins un café del poble. Li serviren les dues greixoneres numerades i a mitjan vega va anar l'excusat un minutet.
En acabar de menjar, va partir cap a ca seva, i en sendemà, davant tota la mateixa gent, i més , va sentenciar:
- La greixonera nº 1 era de moix, i la 2ª de cunill.
I va guanyar les messions. Fet ben real, que jo hi era.
Qui sap com es va arreglar?
Que ens ho digui algú, i si demanen "sopes" ho diré jo més tard.
Vaig llegir ja fa anys a una entrevista que feren a un pastisser que havia intentat fer ensaïmades a ses terres mesetàries (no record si a Extremadura, que sembla que és d'on era natural) i no li sortiren igual de flonges, es clima més sec hi havia influït notablement