Supòs que en temps de mancances, de puces i cans magres, l'ingeni, la capacitat d'inventiva, sol aguditzar-se. I tothom té la solució màgica que, això ja va segons les pretensions de cadascú, o bé solucionarà els problemes de soca-rel o bé els pal·liarà. Una família del meu poble, potser no de les més afavorides socialment, que en diríem avui en dia, tenien com a divisa la següent: "La fam fa fer coses". No, que ningú no s'espanti, no adopt una actitud catastrofista. Ni tampoc vull afuar-vos les bubotes del passat, tot i que hi ha coses que me les recorden. Ara us faré una confessió: una de les lliçons d'història que més bé m'han quedat va ser a través d'un còmic, un còmic un poc gruixut - val a dir, com oraclitzarien demi-inútilment, les sacerdotesses psicopedagògiques que planen pels nostres instituts, que jo hi tenia un poc de motivació, m'interessava aprendre aquell trosset d'història que, unes vegades per imperatiu dictatorial, unes altres per imperatiu temporal (els programes mai no s'acabaven), no acabava de tenir clara -. La publicació a la qual faig referència és la Historia de los forrenta años, del dibuixant Forges.

En aquells temps de magrors i de cartilles de racionament, sempre hi havia algú que sortia amb un invent que solucionaria tots els mals patris. Per exemple, vaig tenir noció del famós fong que ho curava gairebé tot -és possible que aquest exemplar micològic fos un fenomen mundial, o europeu, com a mínim, talment com les polseres miraculoses que ara venen i altres herbes de consemblant utilitat-. D'altres propostes que proliferaven eren cotxes que funcionaven amb aigua i altres "meravelles" semblants, fruit tot d'allò que se'n deia ingenio español.

Ara, amb això de la crisi, sents el ca i el moix - a vegades amb el títol sa senyoria al davant- que tenen la recepta màgica per resoldre un problema on ells, amb la defensa aferrissada del sistema capitalista - agafau les paraules amb el tacte degut: ja m'ha passat el temps del maniqueisme militant- han propiciat. Així, uns parlen de retornar competències a l'Estat, altres de suprimir no sé quins privilegis, altres de suprimir les cadenes autonòmiques, altres de les diputacions, altres de llevar l'assignació vitalícia als expresidents... i així, cada dia, en surt una de nova -supressió de les diputacions incloses-. Anem a pams. El desgavell de l'estat d'autonomies el varen crear els que ara tenen totes les solucions màgiques; bé, si no eren ells directament, eren els seus antecedents: ells són els pronom relatius que els substitueixen. Això ja ho vaig dir l'altre dia, per tant no cal que ho repeteixi. Per tant, ara mengen la morena que tant varen receptar! També vaig dir que no estaria malament que els experts, ara que n'estan tan de moda, les comissions, ens donassin el seu parer. El professor Bibiloni, amic estimat, quan fa una argumentació sempre ho fa no només guiant-se per la seva intuïció, que és més bona en lingüística que no la d'en Rajoy en política, sinó que també ho fa comparant amb el que fan altres llengües europees. Per tant, que siguin els entesos que hi donin llum, oferint-nos comparatives.

Moltes vegades, aquestes receptes màgiques les voldrien aplicar als altres i ells ser-ne estalvis. Per exemple, el senyor Rajoy va posar el crit en el cel quan al Senat es va parlar català. Molt bé, idò que al Parlament Europeu només es parli anglès, per exemple. Per què quan ell hi va, o hi parla un dels seus, no ho fa en anglès, que deu ser la llengua que entenen o haurien d'entendre la majoria dels diputats? O quan fa aquests comentaris lingüístics, convendria que pegàs una ullada al que passa a Bèlgica, on un ajuntament en zona flamenca ha de fer els plens en flamenc, perquè és la llengua pròpia d'allà, encara que els regidors i el batle no en tenguin un domini exhaustiu, però ho han de fer perquè la llei els hi obliga. Que comencin per aquí, per aplicar-se a ells la medicina, i després ja receptaran.