Hi ha pobles que porten enganxada a la pell la memòria d'una gran catàstrofe i fan del record de les víctimes i del reconeixement dels crims de què varen ser objecte una de les seves grans empreses col·lectives: és el cas del poble armeni. L'any 1915 els armenis varen ser víctimes d'una brutal campanya de deportacions i assassinats a mans del règim dels Joves Turcs, que va deixar un milió i mig de morts pel camí. Un genocidi. No un genocidi en el sentit una mica vague amb què de vegades invocam la paraula, sinó un genocidi tal com el defineixen els textos normatius internacionals: l'intent de destrucció sistemàtica de tot un grup nacional, ètnic o religiós. Un dels grans genocidis del s. XX. Un genocidi amb els elements característics que fan que ho sigui: planificació, sistematicitat, massivitat. Un genocidi que Hitler tenia present quan planificava què fer amb els jueus, i que el jueu Raphael Lemkin també va tenir molt present a l'hora d'encunyar el mot.

Fa alguns mesos, vaig rebre missatges de representants de la comunitat armènia de Catalunya, interessats en la possibilitat que el nostre Parlament adoptàs una resolució de reconeixement del genocidi armeni. Per nosaltres, era una qüestió llunyana en el temps i l'espai. Per ells, una passa més en la seva lluita per al reconeixement d'aquells crims. Reconeixement i veritat: no hi ha exigència més peremptòria ni més innegociable per als descendents de les víctimes i de les seves famílies. Em va semblar just que el nostre Parlament fes el gest de reconeixement que ja havien fet països com França, Estats Units, Catalunya i Euskadi.

La Comissió de Drets Humans del Parlament, el passat mes de desembre, va aprovar la resolució per unanimitat. Era un text que semblava destinat a quedar-se als diaris oficials i diaris de sessions del Parlament, sense cap altre ressò: com deia, una qüestió llunyana en el temps i en l'espai. L'objectiu de la iniciativa, però, no era cap èxit mediàtic, sinó posar-se al servei d'una campanya internacional justa promoguda per les comunitats armènies. La satisfacció és que, en aquest sentit, la resolució ha servit: he rebut cridades de diverses associacions armènies d'Europa i he pogut veure pàgines web armènies que se'n feien ressò. L'escriptura armènia no em permetria entendre'n ni una lletra, però ni les fotos del nostre Parlament ni les traduccions automàtiques que fan els navegadors d'Internet deixaven lloc a dubtes.

Fa devers quinze dies, un grup de representants de la comunitat armènia va visitar el Parlament i vaig poder comprovar la satisfacció pel text aprovat. Venien convidats a participar en unes jornades del Grup Blanquerna, que ha tengut un paper protagonista en tota aquesta història. En la seva intervenció, Grikor Maxakyan, representant dels grups armenis, ens va recordar amb quin èmfasi i amb quina energia lluiten per això: pel reconeixement. No volen venjança, ni esperen compensacions econòmiques: lluiten contra el mur de silenci que vol imposar Turquia amb el negacionisme en què continua instal·lat. L'actitud de Turquia, que castiga qualsevol insinuació sobre el genocidi com un delicte de traïció a la pàtria, donaria per a un altre article. Grikor Maxakyan ens recordava que la negació dels fets és la culminació del genocidi, el seu darrer estadi, l'únic contra el qual encara poden lluitar. El nostre Parlament hi ha fet la seva modesta contribució.