Sabem ser un país?
El passat no ens encoratja a respondre afirmativament. Hi podem detectar alguns moments en què uns avantpassats nostres han pensat el futur en termes de país, però no podem felicitar-nos per la resposta social que se'ls ha donat. Mirar de trobar-hi una explicació total i exclusiva en la pertinença a l'Estat espanyol expressaria una de les mancances que patim, la propensió a desplaçar a territori equivocat l'origen dels nostres mals -per dir-ho així. Fent part de la mateixa moneda, i a l'altra cara, hi trobaríem els signes d'una igualment fatigosa tendència a la infravaloració de les nostres capacitats.

Guillem Forteza, potser amb un optimisme no ben justificat, va escriure que "amb la sola floració espiritual de Mallorca durant el nostre renaixement lingüístic, n'hi havia prou per alçar tota una nació", i es lamentava perquè "aquesta florida enorme no ha fecundat políticament ni un ajuntament de l'Illa".
L'arquitecte i pensador mallorquí responia a la pregunta: no hem sabut ser un país, no hem sabut fer un paner tot i disposar de més vímet que molts d'altres pobles.
Llorenç Villalonga es preguntava com es posa la poesia en els versos -en el benentès que aquests versos estiguin impecablement escrits. És clar que es necessita ser poeta per abocar-hi amb solvència aquesta matèria tan volàtil. No sabem si fer un país amb els valuosos materials que tenim és una feina tan sagrada com la d'amarar les paraules de poesia.

Sabem, però, que per començar hem d'elegir uns representants que coneguin i valorin aquests materials. La nostra responsabilitat ciutadana comença aquí. Respecte de les potencialitats d'aquests materials, tenim massa polítics que els són obertament hostils -no tots al PP; ni tots els del PP. Es tracta d'evitar-los acuradament a les urnes i reforçar-hi aquells dels quals creim que saben com es fa un país, com es posa essència de país en aquest territori, a la cultura, a la indústria, al camp i a la ciutat, als transports. (Hi ajudaria aprendre a evitar judicis massa globals dels nostres polítics i dels nostres governants i, per contra, analitzar la feina de cadascú. També hi ajudarien les llistes obertes, però els dos partits mastodòntics no ho volen, no els convé, no tenen prou fe en cada un dels seus aspirants a càrrec).

Vénen mesos, setmanes i dies decisius. L'amenaça d'un PP disposat a sembrar de sal el territori que ell mateix havia ajudat a fertilitzar es concreta cada dia amb nous anuncis. Hem d'esperar, per tant, la crida al vot útil, que es tornarà a repetir com una tornada exasperantment repetitiva.
I, efectivament, és menester construir el vot útil, però no en la definició tradicional que arranca d'un bipartidisme malalt d'elefantiasi. La utilitat del vot es pot apamar per la seva capacitat d'enrobustir, en una futura coalició, la presència dels polítics que saben com es fa un país -i ens ajudin a obtenir una oportunitat de saber si sabem ser un país.
Altrament, els materials amb què podríem aixecar-lo seran destruïts.