La primera intenció era titular aquest article Aina Bolena perquè, com sap tothom, ha significat el debut de dos mallorquins al Gran Teatre del Liceu barceloní. Per mi fou un autèntic esdeveniment, un goig fora mida i un orgull per persona interposada; dues persones, Rafel Duran i Rafel Lladó, director i escenògraf respectivament, que han optat per la sobrietat, sense arribar al minimalisme i amb un punt de modernitat que és la incorporació d'un circuit tancat de pantalles de televisió des del qual el rei Enric VIII ho controla tot. És una manera de donar més informació que la que dona l'obra de Donizzetti -amb llibret de Felice Romani- sobre com actuava el poder absolut del monarca i, alhora, intemporalitzar la situació de l'obra i anar més enllà de la pura estètica escenogràfica, més enllà de la presència dels corbs que rememoren el Duran-Ocell.

En qualsevol cas, es tracta d'una bona opció, sobretot si consideram que el bel canto té això. L'estrella, per damunt de tot, sempre és la veu i la veu la hi posa ni més ni menys que Edita Gruberova, una icona liceística, com va quedar demostrat al final de la funció, quan un grup de seguidors incondicionals la feren sortir a saludar mitja dotzena de vegades exhibint una gran fotografia de la diva i una bandera d'Eslovàquia. Anna Bolena va ser Gru-be-ro-va. El cas és que, a més d'això, també tenia molt a dir-hi Seymour, interpretada per Elina Garanca, que va patir una crueltat, involuntària, de Rafel Duran quan va decidir eliminar el teló en cada canvi de quadre.
En el primer "veu a veu" que tenen Gruberova i Garanca, quan Bolena diu a Seymour que mai no es deixi temptar per la possibilitat d'una corona i caigui en el mateix error en què caigué ella, Gruberova acaba de cantar Non v'ha sguardo i marxa. Deixa Garanca sola enmig de l'escenari amb la primera gran ovació de la nit. I no és per a ella. Arribà tot seguit la vendetta i, en el duet amb Enric VIII i Seymour, Garanca mostrà les seves credencials i el Liceu hi respongué com calia. Si fa no fa, no va fer parts i quarts. Es va retre a la jove -ja hi havia debutat fa cinc anys amb La clemenza di Tito- tal com calia. I, a més d'això, el cover de Josep Bros -no va poder actuar-, José Manuel Zapata, com a Percy, no va decebre gens, com tampoc no ho va fer Enric VIII, Carlo Colombara, potent i imponent.

En resum, fou una gran nit d'òpera, amb l'imprescindible component tifossi, la passió i aquest meravellós fanatisme sense mesura.