Sens dubte un dels problemes que tenim a l'Estat espanyol fruit de la Constitució de 1978 és el que solem denominar duplicitats. És a dir, diverses administracions i poders públics que exerceixen funcions o competències molt similars, per no dir les mateixes. Supòs que a un estat compost això és més o manco inevitable i més si el sistema és jove i li falta rodatge. Si a això li afegim una certa mentalitat, diguem-ne que Mediterrània, on el respecte per les potestats dels altres i això que anomenam lleialtat institucional no formen part de les prioritats i de la pràctica quotidiana, aleshores, podem entendre per què es donen tantes duplicitats a la realitat. Així, el Govern central gairebé no es vol donar per assabentat que hi ha autonomies, per això manté ministeris dedicats a competències exclusives de les comunitats i manté tot un aparell burocràtic, l'administració perifèrica, que ben bé es podria incoporar a les autonomies si realment ens creiem la carta magna quan diu que les autonomies també són estat, encara que n'hi hagi que les vegin com l'enemic a exterminar.

Les duplicitats, lògicament, es poden analitzar des de diversos angles o des de les diverses conseqüències que generen. Ara i aquí, m'agradaria posar el focus sobre les implicacions financeres d'aquest fenomen, perquè és evident que les duplicitats no només provoquen que els ciutadans o les empreses hagin de passar per diverses finestretes i fer diversos tràmits, també provoquen un sobrecost perquè els contribuents estan pagant dues vegades la mateixa cosa. Ja sabem allò que l'òrgan crea la funció, tanmateix, en essència les coses són així, si hi ha duplicitat hi ha doble despesa, i si hi ha doble despesa vol dir que els recursos públics no s'estan utilitzant amb el rigor i el cel que pertoca. Ja sé que m'he instal·lat en unes reflexions força òbvies, el que succeix és que veig algunes notícies i informacions que crec que obliden aquestes obvietats. Per què ho dic? Ho dic perquè alguns, aquests darrers dies, s'esquincen les vestidures perquè és possible que el Consell de Mallorca i els ajuntaments facin el mateix, és a dir, paguin dues vegades el mateix.

És això en si mateix considerat un delicte anomenat malbaratament de recursos públics? Òbviament no, perquè si ho fos podrien començar a detenir ministres i per avall. És això un malbaratament de recursos públics en llenguatge col·loquial? Innegablement sí. És això una situació de la qual es pugui estar satisfet? Òbviament no, les duplicitats del sistema s'han de depurar i s'han d'eliminar. El que passa és que la depuració i l'eliminació no és tasca senzilla. I no ho és, en primer lloc, perquè totes les organitzacions tenen resistència al canvi, les administracions i els seus components no es caracteritzen per la flexibilitat i l'adaptabilitat. En segon lloc, la depuració i eliminació no és tasca senzilla perquè hi ha compromisos adquirits, herències en funcionament, contractes firmats i en vigor, en definitiva, dinàmiques que condicionen aquest necessari procés. I, en tercer lloc, sovint hi ha gelosies i partidismes que s'acaben imposant a la racionalitat.

No és que vulgui justificar en absolut les duplicitats, el que sí vull és deixar clar que tampoc no ens pensem que això és una raresa i que els casos que hi ha són bons de resoldre. Seguit seguit, veiem estudis que els ajuntaments dediquen al voltant d'un 35% dels seus pressuposts a competències impròpies, és a dir, a matèries que no són de la seva competència i que segur que tenen un cos administratiu i un pressupost a una altra administració. Això és sabut i conegut. La conclusió no pot ser més clara i contundent: s'ha de posar ordre i seny; la crisi fa especialment greu aquesta situació. Sabem que el sistema no és perfecte, que necessita de correccions, que les anomalies s'han de rectificar. Les administracions s'han engreixat excessivament i els fa falta una dieta estricta que ha de començar per l'atac a duplicitats i despeses repetides, perquè, encara que n'hi hagi que sembli que ho descobriren despús-ahir, les reiteracions dins les administracions no són un cas de laboratori. No hi ha res més allunyat de l'eficàcia i de l'eficiència que aquesta xacra de les duplicitats.