A Kennedy el va matar un mallorquí

TW
45

Des que els espanyols varen ocupar Mallorca manu militari, aviat en farà 300 anys, s'hi ha anat establint una classe social dominant formada pels representants de l'Estat centralista (militars, alts funcionaris...) i per representants de la classe alta mallorquina que, temorosos de perdre l'estatus, s'intentaren adaptar a les noves circumstàncies i renunciaren a les seves arrels. Aquests, encara avui, són coneguts a Mallorca com a "botifarres" i a la resta del país els anomenen "botiflers".

A uns i als altres -després de tres segles s'han mimetitzat gairebé completament-, els molesta de manera molt especial tot allò que faci olor de mallorquinitat. A uns, perquè qualsevol vestigi de mallorquinitat els recorda que són uns ocupants, o uns colons o com vulgueu anomenar-los. Als altres, perquè qualsevol ressenya mallorquina els recorda la seva traïció.

A uns i als altres, que, hi insistim, de cada vegada són més iguals, els molesta qualsevol testimoni de mallorquinitat que romangui en peu, es digui monestir de la Real, es diguin rondalles mallorquines, es digui música tradicional o es digui llengua catalana. Es tracta de tot allò que vengueren a destruir uns i que donaren per perdut (abans d'hora) els altres i que avui, encara en peu, els recorda el seu fracàs, la seva aposta equivocada.
Ocupants i botifarres troben que Mallorca "es muy bonita", però lamenten que encara existim: "làstima de los mallorquines".

El franquisme, a Mallorca i a les Balears, només va ser el penúltim intent, per ara, d'acabar la feina de Felip V, d'exterminar-nos com a poble.

Però resulta que els mallorquins, com a poble, som mals de matar. No va poder amb nosaltres en Franco i no va poder amb no- saltres aquest aprenent de botifarra que va ser en Jaume Matas i la seva aliança amb els neocolons autoanomenats "la Nueva Mallorca", patrocinada per Pedrojota Ramírez.

Els mallorquins, fins ara, hem sabut resistir i ho continuarem fent. I cal que ho continuem fent plantant cara als intents de criminalització dels nostres sectors més combatius, de la gent que, contravenint els tòpics i caricatures que s'han fet dels mallorquins, posen la cara per tots nosaltres.

Mallorca és, encara avui i malgrat algunes excepcions evidents, una societat en xarxa, amb una majoria de gent solidària i que estima la terra. I ho dic perquè ho he comprovat amb la meva pròpia experiència.

Els qui voldrien enderrocar el nostre patrimoni, destruir el nostre paisatge, exterminar la nostra cultura i llengua, espoliar la nostra riquesa i reescriure la nostra història, han posat, com ja era previsible, en el punt de mira del seu arsenal mediàtic, policial i judicial els més valents dels nostres. La maquinària de la criminalització està en marxa i, si els féssim cas, acabaríem pensant que a Kennedy el va matar un mallorquí.
Ha arribat l'hora de respondre'ls amb unitat, astúcia i intel·ligència.

Ja fa un any i mig que vaig escriure una columna d'opinió en la qual parlava de la necessitat de posar en marxa "qualque tipus d'organisme que treballi específicament en la defensa dels drets civils dels mallorquins: un organisme que, en la línia de la feina que fa Amnistia Internacional, ofereixi seguretat i protecció als mallorquins".
Crec que, més enllà de retòriques més o manco revolucionàries i més enllà de matisos ideològics, és el moment de prendre consciència que la maquinària mediàtica, policial i judicial espanyola ha començat la cacera de mallorquins compromesos amb el país. I si ens posam a discutir si els seus cans són llebrers o raters,, ens escorxaran de viu en viu.