Ho deia en aquestes mateixes pàgines el mestre Guillem Frontera: la violència física és l'ampliació normal de la violència verbal. És a dir: ¿quina relació hi ha entre els discursos radicals que propaguen certs mitjans de comunicació, certs polítics, i les respostes violentes que alguns individus es consideren capacitats per perpetrar? Cada persona és responsable dels seus actes; únicament als individus singulars correspon la culpabilitat o innocència, però els homes i les dones participem dels corrents d'opinió de l'època, dels estats d'ànim col·lectiu, de les mentalitats que vertebren el tarannà social. Els historiadors de les idees saben ben bé la importància que tenen els pensadors polítics en la realització dels projectes col·lectius; és inimaginable el desastre comunista sense el pensament de Marx, i és inimaginable Marx sense Hegel, i Hegel sense Plató... I tot aquell 'proletariat del pensament', tots aquells joves estudiants irats que transiten per les novel·les de Dostoievski, ¿potser no derivaven de Bakunin, aquell barbut a qui ara no llegeix ningú, però que va deixar dit que 'la passió per la destrucció és també una passió creadora'?

"La violència física és l'ampliació normal de la violència verbal", i la violència verbal la trobem pertot, també en pamflets polítics com El manifest comunista ('els nostres objectius només es poden aconseguir enderrocant mitjançant la violència tot l'ordre social existent', paraules literals) o, a la dreta, amb la mescla maldigerida de pensadors racistes (Gobineau), contrarevolucionaris (Joseph de Maistre), historicistes (Spengler) i altres fonts que poden rastrejar-se tant rere el Mein Kampf de Hitler com en Primo de Rivera. Ho ha explicat reiteradament entre nosaltres JF Mira: 'Tant el marxisme com el feixisme i el nazisme tenen part del seu origen en Hegel: tenen en comú la supremacia de l'Estat, l'Estat com l'encarnació del poble. En el cas nazi, del Volk, de la raça, del llinatge; en el cas del feixisme italià, de la nació, de la civilització que es remunta als romans i a les velles glòries imperials'.

Trobem, entre nosaltres, aquesta retòrica putrefacta que ho redueix tot a fer separacions entre amics i enemics. La trobem en els mitjans de comunicació de la dreta i, com a resposta, també en els diaris i plataformes periodístiques de l'esquerra. Ras i curt: la resposta al radicalisme polític mai no pot ésser més radicalisme polític de signe contrari. Contra aquesta forma paranoica de terror negre dels ultraconservadors espanyols, per exemple, s'hi oposa el terror roig dels justiciers esquerranosos. Tanmateix no fa més que el ridícul: un ridícul tan enorme com el que pretén combatre. Els radicals -vinguin d'on vinguin- només perceben radicalitat per tot, fins i tot en qualsevol forma de moderació o racionalitat que no s'avingui amb la seva retòrica. És per això que seria bo deixar-se d'una vegada per totes de violència verbal, encara que ens agradi sentir que la nostra violència és la justa i necessària.