Ho confés públicament, no me'n vull amagar gens ni mica: tenc molt de remordiment, una mala consciència terrible pel fet d'haver fumat tant i tants anys, no pel mal que m'he infligit a mi mateix, la meva gargamella, els meus bronquis, la pròpia salut, que ja ho veurem on jaurà en gelat quan passin els anys, sinó quan pens que ho he fet molt i espès dins ca nostra, dins el cotxe familiar, el 600 que tenia aleshores!, onsevulla, en presència de la meva esposa i dels meus dos fills, fins i tot quan eren d'allò més tendrals, els infantons, nins de uè, que ja els feia alenar fum a les totes. Tenc memòria que, el menjador de ca nostra de Cala Gamba, l'havíem de pintar com a mínim cada tres anys perquè les parets engroguien una cosa de no dir, arribaven a tornar d'un coloret beix empenta de frare, imaginau-vos els meus pulmons i els de la resta de la família com en podien resultar, també...

Però llavores no ho veia, no me n'adonava, no me'n temia de la gravetat d'aquests fets. Era un total inconscient cap verjo com tants n'hi havia aleshores i encara ara. Tothom ho feia, idò estava bé, era correcte, cap problema. Fumar era viril, feia home, feia mascle aquell temps i moment. Parl de fa 30 o 35 anys, potser 40. Recorden l'anunci del cowboy de Marlboro? Era massa. Qualsevol mascle s'atrevia a no fumar després de veure'l per la televisió.

Però vaja, a mi el vici ja em tenia glapit de molt més enrere, devia tenir una quinzena d'anys o menys que ja li pegava al quitrà i a la nicotina. Ara mateix record que ja ho vaig explicar punt per punt en un altre article no fa gaire mesos, el meu procés i marques dels meus excessos amb el tabac. No ho tornaré a fer ara. Aquest pic sols volia deixar constància escrita del meu penediment per haver emmetzinat, o almanco posat en perill greu, la salut de persones indefenses davant la meva toixarrudesa, el meu poc mirament. I demanar-los aquí i ara disculpes ben sinceres.

Allò meu era compulsiu, passava els dos paquets diaris. Ho vaig deixar. Tossia molt i em vaig fer por. Ara ja no fum. Avui mateix fa exactament vuit anys, un mes i quatre dies que no he fumat absolutament res, ni una cigarreta, ni una pipa, ni una garrova valenciana d'aquelles que tant m'agradaven. I n'estic molt satisfet, he guanyat en salut, en qualitat de vida, en l'olfacte, el paladar...

Dit tot això, vull afegir que em declar d'acord i solidari totalment amb l'article de don Francisco Rico (membre de la Reial Acadèmia Espanyola), publicat el passat 11 de gener al diari El Pais baix del títol: "Teoría y realidad de la ley contra el fumador", i que vostès podran trobar per Internet, un suposar. Com ell, som de l'opinió que la llei antitabac en alguns caires cau en vilesa i estolidesa, tombant sovint cap a absurdes crueltats, quasi sadismes. Perquè no em diguin la mala bava que representa això que els familiars fumadors dels pacients d'un hospital no puguin espassar-se un poquet els nervis fumant una cigarreta al pàrquing a l'aire lliure, és per prémer i no orinar gota. Faig meu el seu paràgraf: "Vileza. Domina la ley el espíritu persecutorio, en un horizonte de entredichos y busca de culpabilidades ('incluso en los supuestos de infracciones cometidas por menores'), de aliento a la intolerancia y la discordia, y de cerrazón sectaria a la realidad de la vida y de los hombres".

I el final, després d'un gloriós "Líbrenos Dios de los altos principios", una última bufetada: "P.S. En mi vida he fumado un cigarrillo". Salut i llarga vida, senyor Rico.

Escriptor