La nova llei sobre el tabac ha obert tota una sèrie de posicionaments que, vistos a través dels mitjans de comunicació, no deixen de ser sorprenents. Vagi per endavant que jo no fum, tot i que ho he fet en el passat, i que les meves idees no són precisament d'una conversa, és a dir, gent més aviat intolerant amb els costums dels altres. Però crec que el Govern central ha impulsat una llei que no lesiona la llibertat individual i, sobretot, protegeix els no fumadors de les incidències dels que fumen.
Si es viatja per Europa, es podrà comprovar que en països on semblava gairebé impossible fixar aquestes normatives de restricció, com és el cas d'Itàlia, s'han acabat imposant sense que s'hi produesquin conflictes insalvables. Crida l'atenció que aquí, a Espanya, tot acaba per ser catastròfic: la veu la tenen els detractors de la norma, els que no hi estan d'acord, els que afirmen que "es volen morir com vulguin" i prediquen que el seu dret a fumar acaba per ser més important que el dret d'altres a respirar un aire més net.
Tota una bogeria que està generant tertúlies, conversacions, comentaris de tota casta, i també cal dir que molts dois. Ni els restaurants, ni els bars, ni les cafeteries, ni les discoteques no s'enfonsaran per l'aplicació d'aquesta norma. El procés d'adaptació potser sigui més lent o més o manco assumit, però la gent s'acabarà per adaptar a aquest nou escenari que, entre d'altres coses, promourà que gent que volia deixar de fumar tengui ara l'excusa perfecta per poder-ho fer, ja que cada vegada li resultarà més complex poder-hi encendre una cigarreta.
Un científic eminent, Josep Baselga, una autoritat mundial en el càncer de pit, fitxat no fa molt per un hospital nord-americà, un home relativament jove que, juntament amb Messegué, una altra eminència de la ciència catalana, estan contribuint a vèncer el càncer, em comentava fa uns mesos que el tabac és un dels causants de la major taxa de mortalitat en països avançats, i que el seu tractament suposa una despesa enorme per a la sanitat pública. N'estic convençuda, que és així. Baselga afirmava, endemés, que les mesures de correcció que es poguessin habilitar promourien una millor salubritat i un major estalvi social.
Un metge admirable, Valentí Fuster, d'una ponderació extraordinària, recomana en un llibre recent signat amb el cuiner Ferran Adrià que es pot menjar de tot, amb moderació. Però que cal ser molt estricte amb el tabac, i que en aquest aspecte les afectacions són directes (al fumador) i indirectes (a qui l'envolta). Sense caure en els catastrofismes que ara prediquen els que estan visceralment en contra de la llei, argumentant principis liberals i d'autonomia personal, crec que la tolerància hauria de ser el que presidís les nostres conductes. Tolerància en el sentit que el fum molesta altres persones i que, per tant, convé adaptar-se a la nova situació; i tolerància en el sentit que, en espais oberts, el fumador ha de poder exercir el seu desig, sense que faci malbé el proïsme.
En aquest sentit, escoltar determinats personatges que surten en hores punta a les televisions demonitzant la nova llei i posant a parir la ministra Pajín, em molesta i ho trob d'una escassa educació cívica, màxim quan aquestes opinions, massa sovint, cerquen l'aplaudiment fàcil de gent que no s'atura a pensar, o ho fa poc, que el consum massiu de tabac provoca malalties molt greus i lesions insalvables molt sovint, fins a la mort.
Aquests mateixos personatges parlen que la hisenda pública deixarà de recaptar; que es prohibesqui als estancs!, diuen. Això és un doi com un temple: la nova llei no prohibeix res: determina uns marcs físics concrets on els no-fumadors es puguin sentir còmodes. I els que fumen, poden continuar fent-ho en espais oberts. Ni llei seca, ni prohibicionismes estranys, com he pogut escoltar, ni beneitures consemblants. Una bona llei, per a una millor salut.
