No, no em referesc al nostre estendard romàntic universal del Pi de Formentor, ni tampoc, ara que potser n'és el temps, del pi de Ternelles, biga mestra d'una de les festes pollencines. Tampoc no parlaré d'El pi ver, poema de na Maria Antònia Salvà, potser m'estimaria més fer-ho car sempre va bé poder parlar d'esperances, encara que no siguin molt ufanes. He de parlar-vos d'un pi caigut en desgràcia, oblidat i al qual cada any hauríem de cercar una avinentesa, per tornar-lo a aixecar i reivindicar.

Em referesc al Pi, el del marquès de la Mamerra, de Pere d'Alcàntara la Penya. Aquell pi que caigué enmig del camí i que no deixava passar ningú, però no el podien tocar perquè, ai las!, era del marquès. Ell en volia fer bigues de tafona, i ni tan sols li podien esmotxar les branques perquè el marquès, el senyor marquès, les volia no sé per a què fer. I quan el vianant, cansat de donar raons, sempre trobava amb el mateix emperò, va acabar acalant el cap i dient, "-Ah... si així li convé al senyor marquès/ fet comptes, caminer, que no he dit res!".

Hi ha massa avinenteses gairebé quotidianes perquè hom es recordi del pi, o més aviat, del marquès, aquest personatge no present al poema -de fet, els interlocutors són un vianant i un caminer-, però que a la vegada és omnipresent i té tot el poder i la glòria. He de reconèixer que escric una mica aquest papers amb un telet d'ira mal païda contra el marquesos de la Mamerra que encara ens són omnipresents. Primer contaré un cas particular. Fa 26 anys que vaig gairebé cada dia que hi hi ha escola a Inca. Ara, aquests dies, han pintat un pas de zebra a la carretera. Dos, millor dit.

A la carretera que va de Palma al Port d'Alcúdia. No hi tenc res en contra, del pas zebra. Potser no és la solució més indicada (avui, el dia que escric aquest papers, gairebé m'han mufat per darrere. Hi havia boira i, educadament, m'he aturat perquè hi passi un vianant). També puc dir que les condicions han canviat d'ençà que hi ha l'autopista, que el trànsit no és tant de carretera com abans, diríem que és quasi urbà, però, què voleu que us digui, m'ha caigut una mica tort. Fa 26 anys i més que reivindicam un pas elevat per damunt la carretera, car són molts, ara no tants, els alumnes que la creuen per anar a un establiment a comprar el berenar o també per anar a fer autoestop o a esperar algú que els porti al poble. Mai no ens han fet cas.

Però en canvi, just en el punt on han pintat el pas zebra, gairebé cada dia hi veia dos o tres guàrdies civils que havien de travessar la carretera, hi tenen el quarter a la part sud, per anar a fer el cafetet a un bar que han obert a la banda d'Inca. Ja sé que no he de ser maniqueu i que segurament molta gent més se'n beneficiarà, gent que va a passejar el ca, gent que va a caminar o gent que viu, no gaire, a la part sud de la carretera. Però no puc deixar de pensar amb el marquès de la Mamerra cada vegada que hi pas per damunt. Sortosament, en aquests 26 anys no han atropellat cap alumne, però segurament la comunitat educativa hauria estat molt més tranquil·la.

També hi he pensat una mica, amb el marquès, quan he vist per la premsa que els treballadors de Nissan de Barcelona han hagut d'acceptar una reducció dels seus ingressos si volien que la multinacional atorgàs a la fàbrica catalana la producció de no sé quin vehicle. Voleu dir que hem avançat gaire d'ençà de la mort dels marquesats? La multinacional no només rep subvencions del govern central i autonòmic sinó que a més a més ha de fer el fetge damunt els pobres treballadors.

Com abans, si fa no fa, que la subsistència depenia de si acceptaves posar-te sota el jou dels marquesos, comtes i altres alts barons. Només que ara tens dues temporades de rebaixes cada any, fan futbol dia sí i dia no. En Mourinho fa el pallasso cada setmana, i dues o tres menudències més que, talment una llepolia, ens volen posar dins la boca perquè no pensem amb el marquès. I potser, perquè tots plegats no ens deprimim. Però seria saludable, ni que fos un dia a l'any, celebrar la diada del pi del marquès de la Mamerra.