Un alto el foc permanent, general i internacionalment verificable, és el que ha decretat ETA. A diferència de quan l'hi declararen a Aznar, aquesta vegada, al Govern, no se l'ha vist gens contrariat. Això prova que el gest d'ETA no és gaire rellevant. Amb la detenció immediata d'uns quants etarres (que la Policia devia tenir en conserva per a l'ocasió) els socialistes han neutralitzat qualsevol sospita de conxorxa o negociació de l'Estat amb els terroristes.
Fa molt de temps que ETA és un anacronisme, una organització ridícula, si no fos violenta. Li hem de reconèixer, però, el mèrit d'haver-nos evitat un període de franquisme sense Fanco: l'enlairament de Carrero Blanco, sens dubte, desmoralitzà els partidaris de perpetuar la dictadura i els deixà sense referent. Tot i això, sempre he defensat que no eren gaire conseqüents amb el seu pretès nacionalisme. El pas de molts de militants d'ETA Político-militar a l'espanyolisme (com féu Mario Onaindía) no s'explica sense aquesta premissa. I la seva política internacional ha estat sempre molt defectuosa: si han mantengut, els etarres, una relació excel·lent amb els irlandesos, ho han fet molt malament amb els catalans (tant, que n'han assassinat uns quants). Per ventura, ignorants com són, ni sabien que la relació amb Catalunya pertanyia a l'àrea de relacions internacionals. A més, ETA ha endarrerit vint anys l'eclosió de l'independentisme català: la violència impedia que l'independentisme ocupàs el lloc central que fa poc ha assolit. I aquesta incapacitat d'entendre i respectar els interessos d'una nació que tenia una problemàtica semblant en molts d'aspectes a la seva havia d'implicar, necessàriament, molts de biaixos en l'anàlisi de la situació a la mateixa Euskal Herria.

El principal error (o contradicció) d'ETA ha estat dinamitar tots els intents (alguns promoguts per ella mateixa!) d'unitat del nacionalisme. El Pacte de Lizarra n'és l'exemple més clar; després d'aconseguir que el PNB cremàs les naus de les bones relacions amb el PSOE (governaven junts), el deixà amb el cul enlaire. Fracassada la unió nacionalista, el PNB intentà un nou pacte amb Espanya, l'Estatut, que acabà amb una portada del Parlament espanyol a la cara del Parlament basc. La inestabilitat política que Espanya i ETA provocaren en el País Basc trobà la sortida grotesca de la il·legalització de l'esquerra abertzale i la consegüent majoria artificial de les forces espanyolistes, PP i PSOE, que ara governen. L'astúcia d'ETA ha desembocat en aquest carreró sense sortida. Però la sociologia política sempre arriba a imposar les seves normes, i que tot membre innecessari s'atrofia n'és una. L'existència d'ETA perpetuaria la paradoxa d'una majoria parlamentària espanyolista dins un país majoritàriament nacionalista. Aquest escàndol no és suportable ni per una organització tan irresponsable com ETA. No pot aparèixer com l'única culpable d'aquest desgavell. I la seva desaparició és l'única solució. Per això, és cosa feta.