Un recorda haver vist un caramull de pel·lícules americanes d'aquelles de màfies i truculències diverses, soterranis humits, bruts, insalubres, on s'hi amunteguen xinesos colze a colze, esquena per esquena, treballant hores i més hores com a nous esclaus del segle vint, essent explotats amb brutalitat i menyspreu total, menjant magre i dormint dins nínxols talment, normalment tenyint peces de tèxtil, teixint i treballant en la confecció de peces de vestir de marques piratejades, màquina de cosir daça que venga, amb una tristor resignada als rostres, a les mirades, i tu has pensat sempre, fotre, quines coses passen pel món. I l'escena et deixa mal cos i acaba revenint-te tard o d'hora, en el moments més inesperats, fins i tot en somnis qualque pic.

I íntimament li cerques excuses, justificacions, explicacions a la capacitat de sacrifici d'aquella gent, la seva caparrudesa en el sofriment gairebé inexplicable en aparença. Jo solc posar mà, recorr gairebé sempre al finat Bruce Lee, a allò del "be water my friend", frase seva que aprofità l'anunci d'una marca de cotxes de fa devers un quinquenni. Acomoda't, pren la forma del recipient, no t'esforcis a canviar les coses si saps cert que no pots fer-ho tanmateix. Fins i tot ho he utilitzat en algun poema per allò de "no facis poesia: sigues la poesia"; i altres assilvestrades per l'estil.

Però això dels xinesos, els abusos aquests, acabaves prenent el bicarbonat del convenciment que, tot plegat, eren exageracions cinematogràfiques, no podien esser veritats senceres, eren massa absurdes, massa inexplicables, gairebé masoquistes, sense cap ni centener. Però tant si vols com si no, t'obliguen a canviar de plantejaments quan et trobes amb titulars de premsa com aquests: "Esclavitud a Sabadell/ Desmantellat un taller de confecció on 18 treballadors xinesos eren explotats. Alguns vivien en unes condicions insalubres dins la mateixa nau". I tu dius, uep, això no és una pel·lícula d'en Polanski, que és real i batega fort i espès. Millor dit: put fort, això.

Continues llegint i se't va posant cara de babau per moments: "Els treballadors cobraven sous que a la Xina poden ser raonables, però que pels estàndards europeus resultaven miserables. Per a algunes de les víctimes que ha localitzat la policia, disposar d'un sòtil sota el qual poder dormir ja era una forma de pagament. Els operaris, a més, cobrien llargues jornades de treball./ El local resultà ser propietat d'una empresa registrada legalment a la Seguretat Social, però el nombre d'assalariats que acreditaren els dos gestors de l'empresa era netament inferior als dels treballadors reals./ La primera planta de la nau industrial funcionava com un hotel improvisat. Els treballadors dormien amuntegats damunt matalassos col·locats en filera en els més diversos racons del local.../ Aquests tallers clandestins fabriquen peces de vestit per a altres marques, que actuen com a intermediaris de majoristes de moda o botigues de roba./ També treballen directament per a cadenes de fama acreditada... "

I així. Callen com a morts, però el nom de l'empresa esclavitzadora i, sobretot, el de les marques confeccionades, cosa que trob fonamental per començar a prendre-hi mesures personals en contra. Fa vertader oi tot plegat. Sobretot quan arribes a llegir cap al final de la notícia que "el seguiment policial no resultà senzill. Per dures que siguin les seves condicions, els treballadors lamenten aquest tipus d'operatius, perquè els deixen sense treball". I qui tenia son, a hores d'ara ja se l'ha espolsada, no és ver?

Acab amb una altra sentència del mateix Bruce Lee. Tot i que no estic segur que hi encaixi d'allò més bé, enmig d'aquest bugat podrit, queda d'allò més maca i potser endolceix una mica la mala boca. Entre morma i mansiula enflocà: "Si estimes la vida, no perdis el temps, de temps n'està feta la vida". Apa, fins diumenge que ve.